El thayambaka, curiosament ignorat pel públic occidental, té un lloc especial dins l'expressió musical hindú: és, a la vegada ritual, sagrat i profà, popular i clàssic.

Les percussions tenen, en general, una funció exclussiva d'acompanyament igual que en els concerts de música clàssica índia, on s'hi reserva un lloc especial per al solo de percussió. Però el thayambaka és únic perquè està alliberat d'aquesta funció ja que és l'única forma musical pensada exclusivament per a concerts de solo. El seu ampli ventall expressiu, la seva popularitat entre el públic la inteligència i virtuositat que calen per a la seva interpretació l'han convertit en un espectacle.

El thayambaka és tradicionalment una percussió emprada en els temples quan celebren el culte a la divinitat. És remarcable la seva antiguitat perquè no es coneix època sense la seva presència. La quantitat d'intèrprets, el volum sonor i la naturalesa del so així com el ritme endimoniat i sec és el que li dóna el caràcter popular.

El thayambaka estava destinat a foragitar els dimonis del temple. Els timbres i acords dels címbals, barrejats amb el desplaçament harmònic dels tambors creen unes vibracions que actuen sobre els centres nerviosos i generen una sensació d'una extgraordinària autenticitat. El principal instrument és el chenda acompanyat pels elathalam.

El concert s'inicia amb el ritual de tocar a la part esquerra del chenda per fer l'ofrena de la tarda. L'intèrpret principal és l'únic que executa variacions i dirigeix tot el concert i els acompanyants, igual nombre de chendas que de címbals, segueixen el ritme i el tempo que els dóna.

És un conjunt de cinc instruments musicals diferents: maddalam, timila i edakka (percussions) i el kombre i sangue (instruments de vent).

Per altra banda, el panchavadyam, l'altra expressió musical hindú, acompanya els rituals del temple mentre l'ídol és conduït en processó. El principal intèrpret és el maddalam seguit per quatre o cinc timilas i címbals i només un edakka, kombre i sangue.

La part més important és el diàleg del maddalam i el timila amb els altres instruments. Els címbals donen més profunditat al temple i els concerts solen acabar amb una variació del timila anomenada varave.

Tant el thayambaka com el panchavadyam són interpretats per homes vestits amb la indumentària tradicional de Kerala, el mundou, i amb el tors nu ja que no se'l poden cobrir mentre estan dins el temple.