Cants dels Oficis de la Nativitat de Crist (tradició siríaco-maronita) / Atiru ilayka ya Rabbi (sobre poemes àrabs) / Himne a la Verge Santa de la litúrgia bizantina de sant Basili El Gran, s. IV (traducció àrab del segle VI) / Ya Imn Fadi-I-kawn (sobre un poema en àrab de Nadim Kairouz) / Suite de cants siríaco-maronites dels Oficis de la Passió de Crist / Devant toi, ô Crucifié (sobre un poema de Michel Geha) / Himne a la Verge Santa, en llengua àrab, dels Oficis de Pasqua de l'església melquita / Ousa'ilu 'anka fi dhanni (sobre un poema de Michel Geha)

Soeur Keyrouz Va néixer a Deir-El-Ahmar, prop de l'antiga ciutat romana de Baalbek (Líban). És membre de la Congregació de les Germanes Basilienses i presidenta i fundadora de l'Institut del Cant Sagrat, de París. Ha fet nombrosos estudis de Musicologia i Antropologia Religiosa a la Universitat de la Sorbona.

És diplomada en Estudis Avançats de Ciències Religioses per la Universitat de Sant Josep, a Beirut. També es va especialitzar en cant clàssic occidental i oriental a la Universitat de l'Esperit Sant, a Kaslik.

Música de naixement i religiosa per convicció s'esforça a harmonitzar l'art musical i el religiós. Com a membre de la congregació religiosa maronita i melquita (originàries del Líban i Síria), encarna les respectables tradicions artístiques de les esglésies orientals. Com a libanesa i mediterrània té la capacitat d'apropar la música de l'Orient Mitjà a la música clàssica occidental i com a religiosa, musicòloga, antropòloga i cantant sap unir l'art amb la ciència, la creativitat i l'autenticitat.

La seva vocació per la música l'hi ha obert les portes dels repertoris més primitius i autèntics de totes les èpoques, des dels primers salms dels cristians als cants maronites, siríaco-catòlics, siris-ortodoxes, bizantins i melquites.

Posa la seva veu, tot el seu ésser i tot el seu art al servei de la paraula divina i de la seva missió religiosa. Mai un encreuament de religions, com reflecteixen els seus discs, han aconseguit tants d'èxits de tal manera que l'han portat a donar recitals per tot el món com a missatgera de la pau, llum de la música sacra, veu misteriosa d'orient.

Avui dia són freqüents els concerts amb el seu grup Ensemble La Paix, nom que defineix perfectament el seu desig de tolerància, universalitat i ecumenisme.

Biografia de l'Ensemble La Paix Va néixer en el moment que el Líban era esclafat per les bombes (1984) i hi havia una gran necessitat de pau. Soeur Marie Keyrouz, que vivia a Beirut, somiava fer alguna cosa per lluitar contra la desintegració del seu país a causa d'una mal anomenada guerra de religió, per ajudar a superar la intolerància, la degradació de la cultura i l'oblit del que es sagrat.

Això va provocar que la religiosa fes una crida als compatriotes libanesos, de totes les creences i ritus, per aplegar-se a l'entorn de la música sagrada. Així va néixer l'Ensemble La Paix que, tres anys més tard, aplegava músics de tots els països i totes les religions del Pròxim i Mitjà Orient units pel desig comú d'interpretar música espiritual.

Musicòlegs o músics, compositors o simplement professionals, cada instrumentista o cantant (veu, cítara oriental, flauta, kaman, nay...), té un lloc privilegiat dins el grup i col·labora admirablement, tant en la improvisació com en l'acompanyament, amb Sor Marie Keyrouz.

El grup viatja per tot el món interpretant tant el repertori a cappella com l'acompanyament vocal i instrumental per a una formació de 40 músics.

Cant de les esglèsies Orientals Sebastià Janeras, Dr en ciències eclesiàstiques orientals pel Pontificio Orientale, de Roma

Amb aquest títol, el concert de Soeur Marie Keyrouz ofereix una sèrie de cants litúrgics de les Esglésies maronita i melkita, reflex de la seva pròpia vivència, en tant que maronita de naixença i melkita per l'ordre religiós al qual pertany.

L'església maronita L'Església maronita rep aquest nom de sant Maró, un monjo que visqué com a ermità prop d'Apamea de Síria, tocant al riu Orontes, i morí cap el 410. Segurament que sant Joan Cristòstom (+ 407) el conegué, quan ell mateix duia vida monàstica a les muntanyes prop d'Antioquia. El 404, des de l'exili a la Capadòcia, li escriu a un "Maró, prevere i solitari". D'acord al que diu Teodoret de Cir (+ vers 466), probablement el 440 potser tenia ja un santuari en honor seu.

Els maronites, de llengua i tradició siríaca, acceptaren el Concili de Calcedònia (451) i, això els va fer mantenir grans discussions i polèmiques amb els siríacs jacobites, que el rebutjaven el concili. Al segle VII, en el marc de les discussions sobre si en Crist hi havia una o dues voluntats, l'emperador bizantí Heracli publicà (638) un document (Ekthesis), de tendència monofista, que intentava trobar un camí intermedi que podessin acceptar tant calcedonians i no calcedonians, document de gran difusió i que fou acceptat també pels maronites. El III Concili de Constantinoble (VI ecumènic), de l'any 680-691, condemnà la doctrina del monotelisme (una voluntat en Crist). Per dificultats polítiques, cap bisbe de les regions siríaques no hi assistí; per tant, els maronites es mantenien en la doctrina del document d'Heracli, tant més que en la doctrina contrària (dues voluntats en Crist) hi veien un perill de nestorianisme. Per això, sovint han estat titllats de "monoteletes". Amb un patriarca propi, titular d'Antioquia, des del segle VIII, la persecució dels abàssides els va fer refugiar a les muntanyes del Líban, i no és va ser fins a l'època de les Croades que se'n va sentir parlar novament.

L'església maronita ha estat sempre unida a Roma i no té un equivalent no católic o ortodox. Està fortament arrelada al Líban, on és no solament l'Església cristiana més nombrosa (una 3.300.000), sinó també la religió majoritària,juntament amb l'islam. L'actual patriarca és S.B.Nasrallah Sfeir, que té la seu a Bkerke, al Líban.

L'església melkita El terme "melkita" es el que van agafar els cristians que no acceptaren el concili de Calcedònia (451),per haver condemnat el monofisisme, i que es van constituir en Església independent entorn de les seus d'Antioquia (els siríacs ortodoxos o jacobites) i d'Alexandria (els coptes). Rebutjant el Concili rebutjaven també el domini bizantí i accentuaven el caràcter cultural i lingüístic propi (siríac o copte). Els calcedonians reberen d'ells el nom de "melkites", és a dir, "imperialistes" (del siríac malko, "rei" o "emperador"), o seguidors de l'emperador bizantí, símbol de l'ortodòxia calcedoniana. Aquests cristians melkites adoptaren també el ritu bizantí, de primer en siríac, posteriorment en grec i finalment, en gran part, en àrab.

Actualment, però, el terme "melkita" designa específicament la branca catòlica d'aquesta Església, fruit d'una escissió entorn d'una elecció patriarcal, l'any 1724. Des d'aleshores existeix una Església melkita catòlica, avui capdavantera en les relacions ecumèniques amb l'església ortodoxa del Pròxim Orient o església greco-ortodoxa. L'Església melkita católica té una 2 milions de fidels. El seu partiarca és S.B. Gregori III (Lutfi Laham), que té títol de Patriarca d'Antioquia i de tot l'Orient, d'Alexandria i de Jerusalem i també viu a Damasc. L'església greco-ortodoxa, que comprén uns 7 milions de fidels, té com a patriarca S.B.Ignasi IV Hazim, que té el títol de Patriarca d'Antioquia i de tot l'Orient i té la reidència també a Damasc. Ambdues esglésies, melkita católica i greco-ortodoxa, tenen la mateixa litúrgia.

Cants maronites El siríac és una llengua semítica que pertany a la branca oriental de l'arameu,al qual s'assembla molt, de tal manera que es pot dir que és la llengua que parlava Jesucrist. Esdevinguda llengua morta i sagrada, a causa del domini absolut de l'àrab, es conserva com a llengua viva, anomenada neo-arameu o neo-siríac, en algunes zones de Síria, de l'Irak i del sud de l'actual Turquia, abans territoris de Síria i Mesopotàmia.

La litúrgia maronita pertany al tronc antioquè i és molt semblant a la litúrgia siro-antioquena, però amb unes característiques pròpies. Té com a llengua pròpia el siríac, com la litúrgia siro-antioquena i la litúrgia siro-oriental o caldea, però al llarg dels segles l'Esglèsia maronita ha anat adoptant l'àrab, la llengua del poble, tot i que sense abandonar completament el siríac. En aquest concert hi ha una cants litúrgics, propis dels oficis del Divendres Sant (núm. 5), que són cantats en siríac, mentre que uns altres, propis dels oficis de Nadal (núm. 1), són cantats en àrab, traducció de l'original siríac.

Cants melkites L'esglèsia melkita és de ritu bizantí, el mateix que el de l'església russa, etc. La llengua originària és el grec, que els melkites han traduït a l'àrab, com els eslaus han traduït a l'eslau antic. D'aquesta tradició el concert n'ofereix dos cants litúrgics. En el primer cas (núm. 3), es tracta del cant a la Mare de Déu que té lloc dins de l'anàfora eucarística, al moment de la commemoració de la Mare de Déu i dels sants. Aquest concretament pertany a la Litúrgia de sant Basili, celebrada els diumenges de Quaresma i en algunes altres ocasions, mentre que en la Lirtúrgia de sant Joan Crisòstom, celebrada habitualment, el cant a la Mare de Déu és diferent. En el segon cas (núm. 7) es tracta de l'oda novena (corresponent al Magníficat) de l'ofici de l'orthros de Pasqua i que es canta també en la Divina Litúrgia durant el temps pasqual en lloc del cant habitual a la Mare de Déu.

Cants àrabs cristians A més d'aquests cants estrictament litúrgics, d'orígen siríac (maronita) o grec (bizantí melkita), el concert presenta quatre peces que són poesies en àrab, amb text de Raouad Tarabay i música d'Ousama Hantira (núm. 2), text de Nadim Kayrouz i música de S. Marie Keyrouz (núm. 4), text de Michel Geha i música de Zaki Nassif (núm. 6) i text de Michel Geha i música de S. Marie Keyrouz (núm. 8).

D'aquesta manera, aquest concert ofereix una varietat molt rica dels "cants de les Esglésies orientals", particularment de la tradició de la tradició antioquena, de per si molt múltiple i variada.