Divendres 29 juny 22.30 h / Escales de la Catedral   Simon Estes, baix-baríton Donald Ryan, piano   Verdi: Vieni, O Levita...Tu, sul labbro (de l'òpera Nabucco) / A te l'estremo addio...Il lacerato spirito (de l'òpera Simon Boccanegra) / Wagner: Mein Herr und Gott (de l'òpera Lohengrin) / Malotte: The Lord Prayer / I'd Rather Have Jesus / Lord I want to Be a Christian / Allitsen: The Lord is My Light / Spirituals: Deep River / heav'n. Heav'n / Nobody Knows the trouble I've Seen / Joshua Fought the Battle of Jericho / Steal Away / Every Time I feel the Spirit / He's Got the Whole World in His hand   Simon Estes Va néixer a Centerville, Iowa, l'any 1938. El seu pare era miner del carbó. Ell mateix, el seu germà i dues germanes varen rebre una educació molt religiosa. Estes formava part del cor local de l'església baptista com a veu soprano la qual no va canviar fins a arribar a l'escola secundària, per la qual cosa durant uns tres anys les seves facultats vocals eren molt limitades. Va formar part, com a tenor, del cor de la Universitat de Iowa. Allà va començar els estudis musicals amb Charles Kellis, que va requalificar la seva veu com de baix-baríton i va començar a ensenyar-li la tècnica vocal, dicció i interpretació. Avui dia ha adquirit fama internacional. Ha actuat amb les millors orquestres del món i directors de tant prestigi com Gerd Albrecht, Leonard Bernstein, Gary Bertini, Myung Whun Chung, James Conlon, Sir Colin Davis, Rafael Frühbeck de Burgos, Carlo Maria Giulini, James Levine, Lorin Maazel, Kurt Masur, Zubin Meta, Riccardo Mutti, Seiji Ozawa, Mstislav Rostropovitch, Esa-Pekka Salonen, Wolfgang Sawallisch, Giuseppe Sinopoli, Sir Georg Solti, Horst Stein i Marcello Viotti. Moltes de les seves actuacions han estat qualificades com històriques al llarg de la seva carrera. El seu triomfant debut com "L'Holandès Errant" en el Festival de Bayreuth, l'any 1978, va suposar la primera aparició d'un artista de color en aquest escenari. L'any 1985 va fer el primer Porgy al Metropolitan i l'any següent va cantar amb els Boston Pops davant l'Estàtua de la Llibertat, en la commemoració del centenari d'aquest monument. Ha cantat a la Casa Blanca per a tres presidents americans i, l'any 1990, va actuar en un servei religiós en honor de Nelson Mandela a l'església Riverside de Nova York amb l'Orquestra Simfònica Nacional dirigida per Mstislav Rostropovitx i, l'any 1994, va fer-ho per l'arquebisbe Desmond Tutu, premi Nobel de la Pau, a la Catedral de Sant Joan el Diví, de Nova York. Simon Estes ha enregistrat per a Auvidis, Decca, Deutsche Grammophon, Deustsche Schallplatten, EMI, Philips Classics i Sony Classical. A la temporada 1999-2000 va interpretar el paper de Sarastro a Santander i el de Wotan, a l'Òpera de Viena, "L'Or del Rhin" i "Les Walquíries", de "L'Anell dels Nibelungs", de Wagner. Va tornar al Metropolitan de Nova York per cantar el rol d'Amonasro, a l'òpera "Aida", de Verdi, paper que va repetir a les òperes de Viena i Berlín. En una versió en concert de "La Gioconda", de Ponchielli, va interpretar el paper d'Alvise, al Carnegie Hall de Nova York i, a València, va aparèixer en el rol de Jochanaan, de l'òpera "Salomé", de Richard Strauss. El van convidar novament al Festival de Maig de Wiesbaden per un recital i un concert amb els altres baixos Kurt Moll i Matti Salminen. Ha participat en nombrosos festivals arreu del món com els de Weimar, Santander, Munich, Santa Cruz de Tenerife, Detroit, Durban, Nova York, San Diego, Luzerna, Sao Paulo, Schleswig-Holstein, entre altres. A la temporada 2000/2001 ha d'actuar, entre altres, a l'òpera de Los Ángeles i Berlín en el paper d'Amonasro; a Santander, fou Macbeth; al Gran Teatre del Liceu el Gran Sacerdot de l'òpera "Samson i Dalila" i, a Munic, serà Barbablava, de Bartok, dirigit per Lorin Maazel. Simon Estes ha rebut mencions honorífiques del Col·legi Siena (Nova York); del Luther College (Iowa); de les Universitats de Tulsa (Oklahoma); Drake (Des Moines, Iowa) i de la Lawrence (Appleton, Wisconsin). L'any 1996 va rebre el Guardó d'Iowa, la menció honorífica més important d'aquest estat. És professor a la Universitat d'Iowa i dóna classes magistrals per tot Estats Units. El seu interès per a la joventut l'ha dut a crear el Fons Simon Estes de Beques, a la mateixa Universitat d'Iowa; el Fons Simon i Westella H. Estes de Beques, al Col·legi Comunitari de Centerville; la Fundació Educacional Simon Estes, a Tulsa i el Fons Artístic de Beques Simon Estes, d'Iowa. L'any 1993 va fundar el " Fons Internacional Simon Estes per a Nens" amb la finalitat d'ajudar econòmicament a mainada amb necessitats econòmiques i de salut. Donald Ryan Aquest sorprenent pianista ha meravellat sempre al públic de les principals sales de concerts d'Alemanya, Suïssa, Polònia, França, Àustria i Estats Units. Va rebre el premi Madeyska del Concurs Chopin, l'any 1975, i es pot dir que és l'únic pianista de gran prestigi dins el camp de la improvisació musical. Va néixer a Trinidad, a les Índies Occidentals i, als 14 anys, ja era un alumne avantatjat al Trinity College, de Londres. Va guanyar molts premis en diferents concursos nacionals i va ésser el pianista d'un conegut programa de ràdio retransmès a tot el Carib. Actua en concerts i enregistraments com a compositor i arranjador. El seu disc de la firma Deutsche Schallplatten i les actuacions amb Simon Estes han obtingut un gran èxit tant per part del públic com de la crítica. Se'l considera un artista de grans esdeveniments per haver actuat per a caps de govern i altres dignataris.   La música de l'Esperit Sant Francesc Torralba Roselló, filòsof i teòleg Des dels orígens de la cultura occidental, la música ha tingut una funció eminentment comunicativa i expressiva, no tan sols en el terreny profà sinó especialment en el terreny de l'experiència religiosa. Sant Agustí la comprèn com una forma de transcendència i d'obertura a Déu i Arthur Schopenhauer considera que és l'art més subtil i més penetrant per captar la Voluntat de viure que anima tot el món de la representació. De formes diverses, la persona es manifesta i es comunica amb els altres mitjançant la música. Gràcies al llenguatge musical passa d'un total tancament, propi d'una persona autista, del mínim de concentració obtinguda amb el silenci, d'una participació limitada al respecte a les conveniències socials, a una comunicació que revela les conviccions personals compartides amb la comunitat, d'una adhesió serena a una participació entusiasta que exterioritza alló íntim de la persona. Una de les expressions més belles del luteranisme en la seva versió musical és la música gospel, la dels espirituals negres. Al llarg de la història, tant en l'antiga Europa com al Nou Món, la Reforma s'ha mostrat de diferents maneres i ha generat abundants fruits, tant en el terreny de les arts, com en el pensament i l'economia. Entre les diverses manifestacions artístiques que encarnen l'esperit de Luter, una de les expressions més originals i pròpies del luteranisme exportat als Estats Units d'Amèrica és la producció sacra i artística dels negres metodistes i baptistes. Aquest tipus de música s'ha de caracteritzar, de bell antuvi, com una música essencialment religiosa que eleva l'home a aquells nivells de gratuïtat, de bellesa i d'unificació del propi jo, dels quals és possible fer brollar fàcilment un diàleg amb el Déu vivent. En efecte, la música espiritual negra és un diàleg obert i espontani entre la comunitat creient i Déu, és l'expressió d'un lligam invisible entre el Creador i l'home a partir d'una paraula compartida sentida dins del cor i expressada directament vers Déu. Des del punt de vista formal, es tracta d'una música a través de la qual s'invoca la salvació. La consciència del pecat i de la fragilitat humana és molt fonda en el luteranisme i encara més el calvinisme, d'aquí la necessitat de la fe com a motor de salvació. A través de la reiteració de determinats versets del Nou Testament, s'invoca la gràcia de Déu i la seva acció salvadora. Els moviments musicals que es donen en el si d'aquesta manifestació artística són en part estudiats a priori i en part improvisats. Es parteix de la idea teològica que l'Esperit Sant es fa present en el si de la comunitat i que inspira les veus dels membres de la comunitat. Per això, també s'ha qualificat aquesta música com la música de l'Esperit Sant, perquè es fa present en els espais d'improvisació s'hi fa present. La tercera persona de la Trinitat ocupa un lloc preeminent en la visió luterana de Déu i s'expressa d'una manera lliure, més enllà dels murs estrictament institucionals, com un oratjol que bufa suaument. Per regla general el desenvolupament dels espirituals negres consta d'un solista que canta improvisant un vers del Nou Testament, l'assemblea el repeteix més d'un cop i així d'estrofa en estrofa es va creant una atmosfera de creació col·lectiva. En el món luterà, el text bíblic (sola scriptura) té un valor central i la reiteració musicada de determinats fragments del llibre revelat permet la interiorització de la Paraula de Déu i la plena identificació amb ella. A través del gospel, la devoció de Déu s'exalta i es fa palesa. En definitiva, el gospel és una expressió artística inseparable del culte protestant, culte que, en si mateix, és força auster pel que fa a elements rituals i litúrgics si ho comparem, per exemple, amb les esglésies ortodoxes. Aquesta presència tan activa de la música en el luteranisme nord-americà ha donat raons a Tagliateia per distingir entre "una chiesa che canta e una chiesa che non canta", distinció problemàtica, però que en qualsevol cas posa de manifest que la música en el luteranisme no és un element adventici o extrínsec, sinó una forma de manifestar la glòria de Déu i la fe de la comunitat.