El sheikh Ahmed Barrayn va néixer el 1944 a Deir, indret proper a la ciutat d'Esnah, situada a la riba oriental del Nil, a tocar la carretera principal que va a Luxor. Les últimes cases de Deir («convent» en àrab) es perden entre les dunes del desert. Segons una tradició comuna dels móns musulmà i cristià , als vuit anys, en quedar-se cec, va ser encaminat cap a l'educació del cant religiós. Avui s'ha convertit en el principal maddâh de l'Alt Egipte.(Saºîd)

Nascut en el si d'una família camperola i a causa de la seva malaltia, la seva mare el va encaminar a l'estudi de l'art de la salmòdia de l'Alcorà. Durant dotze anys es va tancar a l' indret de Magaliyah, on sota la tutela del mestre Suliman Hussain de 70 anys, va fer l'aprenentatge d'aquesta tècnica vocal. En la recerca de l'art en la qual els balbuceigs es barregen amb la terra, les llimones del Nil, els crits dels rucs i les barraques, allà on l'aigua de la saquieh irriga els canals, no es pot pensar en cap altre home religiós que no sigui l' imam Ibrahim El Beltagui del delta del Nil el qual va batejar la seva desena filla amb el nom d'una de les filles del Profeta: Oum Kalsoum. Com a jove camperola, aquesta va ser educada al kuttab, l'escola corànica del sheikh Abd-el Aziz. Més tard, encara jove, el sheikh Barrayn , a la ràdio o en vells discos escoltaria Oum Kalsoum..

El madîh, o madh, és un dels gèneres cantats més antics de la poesia àrab, i essencialment està consagrat a la lloança del Profeta o de determinats sants introduïts en el culte tradicional. Malgrat això però, aquesta lloança pot ser profana i destinada als convidats d'una vetllada de festa i gatzara. Sobretot d'acord amb l'eterna ambivalència de la poesia àrab d'inspiració sufí, el sheikh Barrayn pot cantar un ghazâl o zaby, una poesia d'amor destinada a l'estimada, que en el llenguatge sufí és el símbol de l'èxtasi provocat per la percepció i l'apropament del diví. Gràcies a un desvetllament interior, un cúmul subtil d'emocions, el motreb, literalment el que fa de tarab, copsa l'emoció provocada per la música, cantada pels ghazâl amb un caràcter purament profà que generen les onades de plaer extraordinàriament descrites per Naguib Mahfouz quan evoca Abd al Gawwab, atrapat Al palau del desitg.

Ahamad Barrayn utilitza la tradició més clàssica coneguda com qadîm, i per això se'l considera un artista autèntic, oposat a una evolució coneguda com tatwîr, que es desenvolupa seguint uns paràmetres molt més occidentals.
Els maddahâhin egipcis són particularment engrescadors, ja que de fet ells expressen una religiositat d'inspiració popular. I més si d'entre ells alguns han rebut una educació religiosa, com Ahamab Barrayn que va assistir tres anys a la universitat islàmica d'Al Azhar del Caire ( allà va rebre un diploma per la seva composició sobre la qasîdah Moussa), la qual cosa fa que les cançons poètiques que ells mateixos composen en una llengua semi-clàssica (molt sovint agafen com a referència un vell madîh que han conegut) estiguin més properes a la llegenda i a l'anècdota tradicional i moral, que a l' Alcorà o als hadith (testimonis transcrits de la vida del Profeta). El repertori de maddâh, està integrat per un determinat nombre de qasîdah que és el gènere poètic amb ritme i mesura més utilitzat pels devots creients en Déu.
Impregnat per certa reminiscència fantasmagòrica de la vella salmòdia del desert preislàmic, degut al seu aspecte narratiu, el qasîdah, es la pedra angular d'un discurs moralista, ric en metàfores i basat en una fórmula propera a la metàfora. La seva construcció mètrica fa pensar a la salmòdia alcorànica, per si mateixa hereua de la vella arrel beduïna.

El qasîdah, se sol introduir per un mawwâl : aquesta forma poètica amb els orígens situats al segle VIII segueix certes regles basades en l'antic gènere basît es a dir 4 hemistiquis amb ritmes similars. Després que al llarg dels segles assolís una gran popularitat, pot ser cantat en llenguatge popular o en llenguatge semi-clàssic.

Després del mawwâl, aquesta interpretació poètica amb ritme lliure, la veu trencada i ronca d'Ahmad Barryn s'imposa gràcies a la utilització subtil de certs modes i contrastos amb el Gharb, la flauta llarga de canya utilitzada en aquest estil de cant . Així des d'una actitud en principi crispada i temorenca, lentament n'emergeix la força de la plenitud. A l'alçada de la galta, els dits colpegen i tamborinejen la pell rostre i els cimbals d'un petit timbalet (riqq) que dialoga repetidament amb el naqrazân ( o naqayrat) tambor de cuiro sobre del qual s'hi ha estirada una pell que es colpeja amb dues tiges de palmera). En aquesta darrera percussió s'amaga el secret, el fonament rítmic de l'univers vocal i religiós a l'Alt Egipte.

Ahmad Barryan, amb el rostre encarat al cel, evoca un quadre orientalista de Delacroix, a les places dels pobles de l'Alt Egipte, canta als estels que només pot imaginar. En un dels seus mawwâl diu «que tot el món plora la pròpia nit»
Gràcies a la seva erudició, ell pot cantar dues formes de madîh, el que es bassa en l'àrab clàssic composat generalment per un vell mestre i poeta sufí, i un madîh més popular , que presenta les particularitats culturals i lingüístiques sa º îdi (de l'Alt Egipte)

Gironins i andalusins en temps d'un veïnatge conflictiu. Dolors Bramon, professora Universitat de Barcelona

Com es sabut, Girona va estar sota domini islàmic poc més de 60 anys, des del seu reconeixement de l'autoritat andalusina, entre el 713 i el 716, fins l'any 785, en el qual passà voluntàriament a mans dels carolingis. Val a dir que en ambdues ocasions la població es lliurà, sense més, als dominadors de torn. L'heroicitat dels setges vindria desprès, perquè des de llavors, la ciutat de Girona i els seus voltants, van ser objectiu de diverses algarades dels exèrcits andalusins. En la primera coneguda l'estiu del 793, malgrat que consta la instal·lació de màquines de guerra que esbotzaren murs i torres de defensa, la ciutat resistí l'escomesa i els atacants van seguir cap a Narbona. Consta també la crema dels seus ravals, la destrucció i saqueig dels masos del voltant i l'enorme botí, en homes i béns, que anà cap a Còrdova.

És evident que cal situar després d'això una convenient restauració i reconstrucció de les malmeses muralles gironines, perquè la ciutat tornà a aguantar amb èxit un segon setge que ara sabem que es perllongà des del 31 de maig fins el 29 de juny del 827. Aquestes dades apareixen a una crònica escrita en àrab el segle XI, perduda els anys 50 i que ha estat recentment recuperada.

Més endavant, gràcies a la correcta lectura dels noms de llocs esmentats a la mateixa crònica i que tradicionalment i erròniament eren interpretats com Narbona i la Cerdanya, queda desmentit l'atac contra Girona o, si més no, contra el territori gironí per on l'exèrcit hauria d'haver passat en el seu avenç cap a Narbona. Resulta, però, que els topònims en qüestió responen a Ausona - és a dir a l'actual Vic - i a Taradell, poblacions que varen ser castigades entre el 22 d'agost i el 20 de setembre del 841.

Després de la tercera escaramussa, de la qual en sabem tan poc que fins i tot n'ignorem la data exacta (l'any 851 o bé el següent), la ciutat va deixar de patir agressions andalusines i els habitants de Girona van gaudir d'un període de tranquil·litat de més de 133 anys. Això no obstant, ara fa poc, hem pogut situar en terres gironines una campanya que alguns estudiosos havien localitzat a Marsella, Niça i altres indrets del golf de Lleó. Altre cop, una identificació toponímica més encertada ha estat el desllorigador de la correcta seqüència de les poblacions atacades i que resumeixo tot seguit. Un estol califal integrat per 40 vaixells aparellats amb foc grec i altres enginys de guerra salpà del port d'Almeria i recalà a Mallorca per procurar-se més provisions. Des de l'illa, el primer de juliol de l'any 935, es dirigí cap a la costa catalana i atacà Salses i Empúries. A continuació un destacament compost per 15 naus més lleugeres, pujà de nit i per sorpresa Ter amunt i arribà fins l' actualment anomenada Costa Roja, assolà el pla de Campdorà i de tornada saquejà el mas Massanet a tocar Torroella de Montgrí, i els nuclis de Mont-Ras i Pals. Tot seguit, les naus avançades i la resta de la flota enfilaren cap al sud i el 16 de juliol arribaren al pla del Llobregat, on els andalusins s'enfrontaren amb un escamot cristià que va acabar molt mal parat.

Aquesta nova proposta d'identificació dels diversos topònims que apareixen- molt depurats- en l'única crònica àrab que es refereix a aquest episodi, inclou la novetat de l'ús de la via fluvial per arribar prop de Girona. A la R. Lluch i a mi la proposta no ens va semblar massa agosarada perquè la navegació per alguns braços del Ter era totalment factible, tal i com mostra el saqueig de la canònica agustiniana d'Ullà obra d' unes naus andalusines procedents també de Mallorca l'any 1178. ¿Era, però, massa atrevit, de suposar-la possible fins tan endins? Els col·legues arabistes, historiadors i geògrafs han considerat encertada aquesta hipòtesi i ara, sortosament, tenim un element més que contribueix a reforçar-la.

Els resultats de les excavacions arqueològiques fetes per J. Mª Nolla i el seu equip han localitzat al Camp del Congost un conjunt de sitges de l'època baix republicana on s'emmagatzemaven els cereals que desprès, Ter avall, anirien cap el port d'Empúries i d'allà, cap a Roma. Aquestes sitges, situades a la vora del riu però en un lloc suficientment enlairat per tal de preservar-ne el contingut, han de relacionar-se amb l'oppidum de la muntanya de Sant Julià. Més endavant hi hagué una fortalesa que es mantingué activa amb els visigots i fins a l'ocupació de Girona pels francs. És evident l'important paper que va jugar aquest castell en la vigilància de la Via Augusta, però ara hi hem pogut afegir el control de la fluvial que la troballa de les sitges ibèriques i els atacs andalusins ens ha permès d'establir.

La darrera asseifa documentada fou obra del temible Almanzor que atacà Girona després d'arrasar el castell de Mont Far de Llinàs del Vallès, i de tornada, el castell d' Odena, a la conca del seu nom (982).