Assumint el més profund de l'herència secular d'harmonia i tolerància entre les diferents creences religioses de Bòsnia, el cor sufí masculí Nesidu-I-Huda, de Sarajevo, es va crear l'any 1985 sota la direcció de Mehmed Bajraktarevic. Confinats a viure en un context extremadament difícil no han parat mai, des de llavors, de cantar la seva fe.

Les veus, de sonoritats bàsicament orientals, testimoni del llarg període de presència turca, estan marcades també per la tradició popular dels Balcans, més antiga però també més familiar a la nostra oïda.

Els cants alternen composicions dels grans poetes perses Rumi i Hafez, poemes sufís turcs alguns traduïts al bosnià i adaptats a les formes clàssiques ilahijas -himnes de lloança a Déu-, o a les kasidas -balades que evoquen la vida exemplar del profeta Mahoma-.

Ensemble Nesidu-I-Huda Va ser fundat l'any 1985. Per motius relacionats amb les circumstàncies polítiques de l'època es va presentar com un cor de joves de Sarajevo fins que, l'any 1990, en acabar-se el règim comunista, es va poder reobrir oficialment la mesquita de Tabatchki, a Sarajevo, on els components del grup havien rebut la seva formació i on es reunien regularment.

Va ser llavors quan el cor va prendre el nom actual de Neshidu-I-Huda, que vol dir "instrucció divina" o "avís de Déu", com a homenatge a l'ilahiya, Hâfiz Senad Podojak, un dels millors cantors i coneixedors de l'Alcorà a Bòsnia.

Només tres membres fundadors del grup hi són presents actualment: els germans Mensur i Ridwan Varaki, principals impulsors del repertori, i Fariz Pecar, gran coneixedor del context històric i cultural de l'islam a Bòsnia. Quant als altres membres inicials, o varen morir durant la guerra o han deixat el grup. Fou a partir de l'any 1990 quan Mensud Basic, Samir Varaki, Suad Zadic i Hafiz Podojak hi van ingressar mentre que la resta ho va fer durant la guerra. El repertori bàsic de Neshidu-I-Huda fou aportat pels germans Varaki ja que l'avi era un dervix rufa'i i el pare assistia sovint a la tekiyye, però sense ésser dervix ja que això no era possible dins l'ambient social de l'època comunista.

Després de la fi de la contesa que sotregà el país, el grup ha estat invitat a l'estranger: al Festival de Teheran, l'any 1995; al Festival de La Bâtie, a Ginebra, l'any següent, i al Festival de Músiques Religioses de Fes, entre d'altres, on han pogut mostrar la important dimensió de la cultura bosniana, fundada sobre la tradició espiritual islàmica i sobre l'herència cultural occidental.

El territori actual de Bòsnia-Herzegovina correspon al mateix que va formar part, amb el mateix nom, de l'imperi austrohongarès (1878-1918). L'any 1919, després de la Primera Guerra Mundial es va integrar al reialme del serbis, croats i eslovens, d'on naixeria Iugoslàvia fins que, l'any 1946, esdevingué una de les sis repúbliques federals de la República Popular Federal de Iugoslàvia. Fins al final de la guerra de 1992-1995 ho va recuperar la seva independència.

Els quatre segles de dominació turca a Bòsnia-Herzegovina (1463-1878) van representar la islamització d'una gran part de la població, tant rural com urbana. Això va comportar una sèrie de canvis profunds en la seva cultura: l'orfebreria, la confecció de tapissos, els adobaments i confecció de la pell són activitats que hi tenen un pes molt important, igual que l'arquitectura i l'urbanisme, en particular la construcció de nombroses mesquites, tekiyye (convents o llocs de reunió de dervixos), escoles i biblioteques, totes ben conegudes a Sarajevo.

La islamització de Bòsnia va afavorir la implantació de nombrosos ordes sufís des del final del segle XV. Condemnades a una semiclandestinitat durant el període comunista, aquestes confraries de dervixos han estat presents i actives fins avui dia. Destaquen les rifâ'iyya, les qâdiriyya, les naqshbandiyya i les mawlawiyya.

La llengua que parlen els bosnians és el serbocroata, que es diferencia lleugerament de la dels seus veïns per l'adopció de molts noms i locucions d'origen turc, però també àrab i persa. Pel que fa a l'escriptura, l'alfabet ciríl·lic s'usa per a la correspondència privada ja que els caràcters àrabs es feien servir per a la redacció de textos literaris i poètics.

A partir de l'any 1930, l'alfabet llatí s'ha estès de manera general.

Música sufí, música de l'experiència Víctor Pallejà de Bustinza, professor de la UOC

Objecte, per tant, de gran reverencia i estima, la musica és alhora una força temible i perillosa. La seva gran ambigüitat ha fet que no hagi estat mai un acte banal. És a dir, el què, el com, quan i qui de la musica dins de l'Islam és un debat que ha ocupat i ocupa encara les millors intel·ligències d'una cultura subtil i polemitzadora com molt poques. Particularment, el seu ús religiós ha estat motiu de greus discussions. Al capdavall però, fins a l'arribada del puritanisme al poder -signe distintiu dels temps moderns- els partidaris de la seva expulsió de la vida espiritual han estat sempre vençuts. Això si, certes limitacions han estat acceptades gairebé sempre, un cop ha estat reconegut que la virtut de la musica és real tot i que depèn de l'actitud ètica de qui l'escolta. L'autèntica música sufi, per tant, es troba estrictament sotmesa als principis establerts per una tradició de mestres. Sense rebre els seus ensenyaments, es impossible accedir al seu sentit profund.

Les confraries sufis han fet de la vigilància d'aquests principis la justificació d'incomptables pràctiques musicals. La visió positiva dels efectes de la musica i la poesia resulten de l'actitud optimista cap a la vida, a més a més de l'experiència d'una religiositat joiosa fins al punt d'admetre certes ambigüitats i riscos reals. La separació entre música profana i sacra ha estat així establerta d'una altra manera, cercant conscientment d' establir ponts de passatge de l'una a l'altra.

Durant molts segles, abans i després de l'arribada de nombrosos pobles al bell mig d'Orient, la música i la poesia àrabs, empeltada amb els sons iranians i els sabor turcs, va donar lloc a una gran varietat de músiques. Als voltants del segle X, succeeix un fenomen extraordinari, gairebé inexplicable: de sobte tothom es posa a cantar l'exaltació de l'amor com experiència vital. Als segles XII i XIII i de la mà de les confraries, aquesta música provocadora s'escampa arreu de l'Islam.

Com han pogut, prínceps, filòsofs, gent del carrer i la plebs, lloar la vivència personal de l'amor total? L'amor absolut, portat a una persona concreta o a una realitat concreta, era una vivència quasi desconeguda, més si l'objecte de devoció era humà, i més encara femení. Fins llavors l'únic absolut en totes les societats era d'ordre diví, intocable, al món no podia existir res així d'accessible. L'amor foll, representat per Majnûn -que vol dir precisament, "boig"- consisteix en l'estimació sense límits per Layla -"Nit"-, que li fa perdre el control sobre el que fa o diu: un individu que només viu pensant i cantant a la seva estimada, rebutjant les normes socials. Malgrat la sofisticació de les metàfores explicatives i de totes les justificacions imaginables buscades ara i abans, certes circumstàncies concretes van portar de cop l'amor extàtic a prendre un lloc privilegiat dins de l'Islam i d'altres civilitzacions properes, capgirant l'ordre social, omplint tothom de perplexitat.

Al límit de allò que és permès, de l'ambigüitat a vegades calculada - i en alguns pocs casos no gens calculada- aquesta música representa una aspiració a manifestar i fer-nos participar d'un aquells intents en que arriba la hora de la veritat (al-haqîqa). Per això l'home de la confraria, el sufi (mutasawwif, en àrab), s'anomena a si mateix "home d'experiència" (dhû'l-wajd), "fill de l'instant" (ibn al-waqt).

Començant des de Orient a Occident, els qawwalî -cantants- de l' Índia i el Pakistan, com Faiz Ali Faiz & Rehmat Ali Qawwals, són els continuadors d'una tradició musical extremadament rica, inscrita dins dels costums de les corts dels grans soldans i de les festes musulmanes; les normes de comportament de la reialesa i el contacte amb la divinitat mantenen sempre un gran paral·lelisme.
Les commemoracions de la mort d'un home sant, anomenat "amic" (walî), son molt importants dins del repertori sufi. La celebració musical, anomenada sama' -això és: "escolta"- forma part d'un conjunt d'activitats devotes més ampli. Començant per unes lloances a Déu, sempre en àrab, el persa i l'urdú -entre d'altres llengües sudasiàtiques,- els diàlegs entre la veu i els instruments es van succeint en una escalada discontinua d'intensitat. Amb l'exaltació divina, el tema permanent de l'amor té un únic objecte, Déu, i una gran diversitat de subjectes, tots ells representants de la bellesa absoluta. La improvisació forma part de l'accés a un estat d'èxtasi on tot és pot dir i la presencia de la veritat així ho justifica.

El mestre -sheik- Barrayn, és un maddâh, un cantant d'aquesta mena de repertori a l'Alt Egipte, com Faiz Ali Faiz, és un qawwâlî, a l'Índia; els noms són diferents, però l'essencial de la seva musica es molt proper.

El seu gènere particular son les "lloances", recull d'històries del Profeta Muhammad i descripcions de les virtuts i poders sobrenaturals dels sants o "amics de Déu", així com temes sobre l'amor cantades en àrab clàssic una mica simplificat. Aquest música és coneguda, com a mínim, des dels temps del famós Saladí.

Sheik Barrayn, que ha estat estudiant a la mateixa Universitat d'Al-Azhar d'El Caire la venerable tradició del Alt Egipte (Sa'îd), combina admirablement el gust popular amb el coneixement més profund de l'Alcorà i els usatges musulmans més ortodoxes, fet completament normal tractant-se de sufisme.

L'acompanyen, el tambor, el timbal i el pandero, així com els canvis de to, el seriós i l'anècdota, la sinceritat i l'exaltació musical, anomenada tarab: la veritable emoció.

El conjunt Neshidu'l-Huda és un exemple de les tradicions otomanes arrelades durant segles als països balcànics. Avui, la supervivència heroica d'aquesta cultura musical commou profundament per la seva obertura tradicional, on les composicions dels poetes de vàlua universal com els perses Rûmî i Hâfiz -que tan agradaven als otomans- es canten al costat de poetes àrabs, turcs, bosnians i albanesos.

Amb l'únic acompanyament de tambors, les veus canten a l'uníson o en mode de respons, el zikr -de l'àrab dikr, recordatori, invocació a Déu. Només molt recentment aquesta musica extàtica ha sortit al món, mercès a una autorització especial, desprès de patir persecucions i havent trencat la reserva normativa a sortir de les confraries. Tot plegat, no cal dir que escoltar-les constitueix és un extraordinari privilegi.