Ensemble Naguila Apàrtir de la compilació d'una sèrie de cants de sinagogues patrocinat per l'associació Mosaique Musiques, de Montpellier i regió, amb l'ajut de la Direction Régionnale des Affaires Culturelles del Llanguedoc-Rosselló (DRAC) i del Centre des Musiques et Danses Traditionnelles del Llanguedoc, l'Ensemble Naguila ha creat una audició musical per donar a conèixer al públic la riquesa d'aquest patrimoni.

Als casaments i altres festes obertes, el grup interpreta suites populars com les muwashshahat en àrab clàssic o en sefardí. En definitiva, el seu concert és un viatge musical que explica la història d'un poble amb les seves alegries, tristeses, emocions, la vida, la mort: en definitiva, la seva memòria d'allò universal.

L'Ensemble Naguila acull, dins el grup, dos músics jueus i dos musulmans com a símbol de fraternitat i de coexistència pacífica.

André Taïeb, nascut a Algèria, és el cantor de la sinagoga de Montpellier. Fou iniciat en l'art del malouf constantí pel mestre Cheikh Raymond, gran figura de la música araboandalusí de l'est algerià. (En la música litúrgica jueva, el hazan-cantor i el paytan són el centre del ritual per aconseguir un efecte emocional de les pregàries).

Els seus cants són interpretats dintre de la més autèntica tradició sefardita.

Kamal Barrada va realitzar els estudis musicals al Conservatori de Fes i va treballar amb El Raïs, el gran mestre de la música araboandalusí. Forma part de diversos grups de música medieval i, molt sovint, acompanya el gran músic Hazane Haïm Louk.

Mohamed Zeftari, nascut a Salé (Marroc), en una família de músics, va rebre el premi d'honor i primer premi al Conservatori Nacional de Rabat. Va estudiar la música araboandalusí i oriental amb els mestres Abel Fatah Ben Youssef i Mohamed Al Gazi i sol acompanyar grans figures de la cançó oriental com Sabah Fakhri i Wadii Al Safi.

Pierre-Luc Bensoussan va cursar els estudis musicals de jazz al conservatori de Marsella i al Berklee College of Music, de Boston. Ha estudiat percussió oriental amb el mestre Adel Shams El Din i és el fundador de l'Ensemble Naguila.

La música jueva i la diàspora Josep Maria Vilar,, musicòleg

Desprès de la destrucció de Jerusalem, els jueus en la diàspora no sols no varen deixar de fer música sinó que, més a més, aquesta, mostrà, en general, una gran predisposició al préstec cultural i estilístic, a barrejar-se íntimament amb les músiques pròpies de les zones on l'exili els ha portat a integrar aquests trets en unes músiques els estils de les quals palesen obertament aquest esperit de síntesi, característica essencial de la música dels jueus (més que no pas de la música "jueva"). Quelcom que queda absolutament allunyat de la imatge d'isolament i de marginació a què socialment, en tants indrets, foren relegats aquells que mostraren aquesta actitud musical. És aquest un procés d'interdependència musical que en termes estètics i estilístics, revela una destacada capacitat de transitar les fronteres de la pròpia cultura, i aventurar-se cap a una zona de transvasaments estètics, el resultat d'un procés ednriquidor d'intercanvi musical i d'hibridació de cultures, èrò que no suposa cap amenaça a la identitat cultural pròpia dels jueus.

Segurament que la música Klezmer i les cançons profanes dels jueus ibèrics gestades a l'època del renaixement es compten entre les manifestacions més reconegudes d'aquesta hibridació. La que presenta el Naguila Ensemble n'és una altra. Aquests intercanvis i hibridacions es mouen a nivells diferents, com són el procés de formació del repertori, la seva evolució al Magrib, el seu viatge a França, i les aportacions individuals dels seus membres.

La base del repertori del grup -que es pot trobar recollit al seu enregistrament Chants Mystiques Séfarades (L'emprente Digitale ED 13118/HM83)- és la música religiosa dels jueus establerts al Magrib, i especialment al Marroc i Algèria. Les comunitats de jueus de la Península Ibèrica en foren expulsades pels Reis Catòlics l'any 1492, el mateix any en què també ho foren els darrers musulmans de religió i majoritàriament d'origen nordafricà. El resultat d'aquesta nova diàspora jueva fou una disseminació important sobretot arreu del país de la conca mediterrània d'aquest sefardites (Sefarad és la Península Ibèrica per als jueus de la diàspora). Abans, però, i fins aquell moment, per a aquestes comunitats havien transcorregut alguns segles de convivència amb la música pròpia dels regnes musulmans de la Península Ibèrica, la denominada música andalusí que ha mantingut els seus trets estilístics essencials i distintius al Nord d'Àfrica, zona a la qual van emigrar majoritàriament els musulmans expulsats l'any 1492. És d'aquesta manera, doncs, que aquelles músiques religioses que els cantors sefardites i els poetes músics religiosos anomenats paytan havien estat construint durant segles combinant textos de devoció jueus i formes melòdiques i mètriques tant vocals com instrumentals de la cançó àrab popular a l'Espanya musulmana emigraren amb ells al Magrib. Allí s'han conservat en un context de proximitat cultural amb altres músiques -musulmanes, aquestes- d'arrel igualment andalusí. La presència d'aquesta música de sinagoga estilísticament propera a la dels àrabs que constitueix el seu entorn més immediat és especialment present a ciutats algerianes com Tlemcen o Constantine. Tampoc no hem d'oblidar aquells a qui l'exili va portar als Balcans, al Nou Món o a Orient; tot i que allà, aquest estil no trobà un context semblantment propens a la seva perdurabilitat.

Els enregistraments d'aquest repertori provinent de les sinagogues nordafricanes fets al llarg del segle XX revelen no sols la presència de tradicions diferenciades al nord i al sud del Marroc sinó també una sèrie d'influències que tenen el seu marc general en els moviments poblacionals i la descolonització d'Àfrica en el segle XX. Aquests fenòmens socials han portat nous canvis -menors, sens dubte- a aquesta música que ha estat cultivada i engrandida, i renovada en el seu repertori des del segle XV, com són influències melòdiques nòrdiques i de les comunitats jueves de cultura ashkenazi, amb la qual entren en contacte a través de França.

De resultes de la descolonització del Magrib, en els anys 60, molts sefardites nordafricans es van desplaçar a França. Allí -i en aquesta tendència quasi connatural de la música dels jueus al mestissatge i a l'amalgama amb les músiques locals- van fer contactes no sols amb les comunitats jueves allí establertes, sinó també amb altres nordafricans d'origen i musulmans de cultura i de religió, amb els quals compartien origen i estil, la qual cosa va fer que l'amalgama fos especialment fàcil i intensa.

En aquest context es configura el Naguila Ensemble, integrat per quatre músics que no sols aporten el seu historial sefardita, musulmà i nordafricà sinó també formacions acadèmiques tan diverses com la del Berklee College of Music de Boston o la pròpia dels conservatoris marroquins , i els consegüents nous estrats estilístics que es sobreposen als de la pròpia tradició encaixant-hi a la perfecció, i donen com a resultat un producte que, transcendeix així, definitivament l'estricte àmbit cultural propi i es dirigeix a tothom, en esdevenir veritable World Music.