Manochhaya ha tingut l'extraordinari privilegi de ballar al costat de K. Swarnamukhi -ballarí de l'Estat de Tamil Nadu-, a tots els grans temples de l'Índia del sud i festivals religiosos, i de rebre d'ell el traspàs de 108 karanes.

A partir de l'any 1985, el seu mestre de karnataka, K. Muralidhar Rao, li va compondre repertori inspirat en antics rituals com els dashavatars, navagrahas i devaranama de Purandaradasa. Va aprendre la tradició de Mysore amb Venkatalakshamma, ballarina de la cor de maharajà, coneguda per les danses dels astapatis de Gita-Govinda.

Invitada oficialment al Palais de Chaillot, l'any 1996, amb motiu dels actes de cloenda de l'Any de l'Índia, la carrera internacional de Manochhaya l'ha dut a actuar a llocs com la Music Academy, deMadràs; a l'Staat Museum, de Berlín, i als grans teatres de Luxemburg, Brussel·les, Ginebra, Lucerna i Viena.

Durant una gira europea patrocinada per l'ambaixada de l'Índia amb motiu del cinquantè azniversari de la independència d'aquest país, l'any 1997, fou convidada per Hubert Reves al el Congrés Internacional d'Astrofísica, celebrat al Palais de la UNESCO on va presentar la seva interpretació de la Dansa dels Planetes.

Manochhaya ha publicat un llibre sobre les relacions entre el bharata-natyam i l'astronomia, sobre la dansa còsmica i la poètica de l'esclat, retrobament entre la dansa hindú i la dansa contemporània.

Amb el nom francès de Katia Lègeret, Manochhaya exerceix una intensa activitat universitària a l'École Normale Supérieur en Philosophie, amb nombrosos treballs de recerca per encàrrecs del Ministeri de Cultura i del Ministeri d'Afers Estrangers.

Ha estat guionista i actriu a les pel·lícules "La dansa de Shiva", de Lionel Tardif, Palma d'Or de les Arts i de les Lletres, Premi CIDALC de l'UNESCO; "La dansa hindú i els seus codis" (Media-C) i a "Rasa" (Chateau-Vallon Festival).L'any 1998, va rebre l'encàrrec de la Sorbona de dirigir els treballs de recerca sobre estètica de la dansa. La seva tesi "Les 108 passes del déu Shiva", sobre els origens de la dansa a l'Índia, ha estat publicada per Éditions Shastri.

Manochhaya ha obert una escola de dansa hindú a Tours, sota la presidència del mestre K. Muralidhar Rao, el qual va aprovar la seva estructura i va garantir la qualitat i autenticitat de l'ensenyament de la tradició pandanallur.

La tradició Mysore Kanval Sibal, Ambaixador de l'Índia

El repertori bharata-nâtyam, que s'ensenya a la majoria dels col·legis indis, es va establir a principis del segle XIX a la cort del rei Sarfoji II de Tanjore. Un dels seus quatre fundadors, Chinnaya, va residir a Mysore com a convidat del rei Krishnaraja Wadiyar III, per al qual va composar noves varnams i thillanas. Aquest aspecte específic del bharata-nâtyam conegut com pandanallur, continua existint a Mysore gràcies a la docència de K.Muralidhar Rao. Després de l' últim Maharajah renunciés al regne, encara hi queda una ballarina de la cort, Venkatalakshamma, que ensenya els seusconeixements de l'art abhinaya a la Universitat de Mysore. Nascut el 1924, K.Muralidhar Rao ha tingut tres il·lustres mestres: Rajan Iyer per a Katahkali, la dansa teatral de Kerala, Chokkalingam Pillaï i Rajaratam pel bharata-nâtyam i Krishnamacarya per al ioga. Quan el gran T. Baladaraswati (1918-1985) va veure ballar en escena als joves deixebles de K. Muralidhar Rao va anunciar en públic que "aquest mestre ha anat més enllà de les fronteres d'allò Bell: ens ha rebel·lat una nova part del món". Al 1984, el mestre de la música hindustani, Gangubai Hanagal, va demanar a K.Muralidhar Rao que creés un drama ballat a partir de la obra de Purandaradasa, amb el mateix músic representant en escena la vida del sant poeta. L'èxit d'aquestes interpretacions es va estendre per tot el sud de l' Índia.Al 1990, la Kalakshetra School i la seva chandrabaga principal, Devi, van reconèixer que a més de tenir gran mestria en l' estil pandallur, K.Muralidhar Rao era un músic amb un talent ric i creatiu que era essencial pel futur de la dansa a l' Índia.

Tot i la intenció de no crear escola, apostar per preservar la qualitat de la transmissió oral del seu art, seleccionar els seus alumnes, i així mantenir-se a distancia del món teatral, K.Muralidhar Rao el govern de Karnataka l'ha guardonat amb el premio Shantala, i el va distingir com el mestre més important del bharata-nâtyam. Des de 1985 ha composat prop de 100 coreografies per Manochhaya, moltes de les quals estan basades en rituals antics de temples, com Navagrahas (la interpretació de la qual dura set hores).

Deva Stuti (sànscrit) Aquesta invocació als deus es resa per assolir la seva benedicció en totes les danses que es succeeixen.

Churnike (sànscrit) A la tradició Mysore i de la cort del Maharajah, es cantaven i ballaven alguns poemes en sànscrit al principi de les representacions. Aquest tipus de composició, coneguda com "churnike" està dedicada a un déu específic, i es resa per assolir la seva protecció i benedicció durant la interpretació.

Adornada amb perles precioses, ella s'asseu en una trona de lleones. Anomenada Lakshmi dels elefants, deessa de la salut i bellesa, és la mare de tota la terra. El seus quatre braços estan coberts de joies, li pengen campanetes dels turmells i una túnica daurada. Les seves dents blanques, els seus llavis de color corall i els ulls de lotus brillen com la lluna. Per aquest fill de la Terra, Rama ha matat al dimoni Ravana. Ella dona la seva benedicció a tots els que la adoren, filla de Janaka i dona de Vishnu. La ballarina entra a fer una ofrena floral al déu Shiva, i després interpreta aquest churnike dedicat a Lakshmi.

Devaranama (Kannada) raga malike tala adi. "Baro Krishneya" es una composició del famós poeta carnàtic Purandaradasa (nascut el segle XVI). Està dedicat al deu Krishna, es invocat en múltiples formes.

El nen amanyagat per la seva mare, jugant a pilota o a la cuit amagar; l' adolescent seduint a una pastora amb el so de la flauta, donant ritme a la dansa amb les campanes, braçalets i anells; el déu resant cada dia al temple. Buscant-lo en totes les seves manifestacions l'heroïna intenta acostar-se cada cop més a Krishna, però mai aconsegueix mantenir-lo al seu costat.

Padavarnam (tamoul) raga malike tala adi. Aquesta és la joia de la actuació. Es la dansa que desenvolupa la riquesa del bharata-nâtyam. Varnam significa "color" i dóna llum a tots els matisos dels Sentiments de l'Amor (sringara rasa) i a totes les subtileses dels modes musicals (raga malike). Alternant seqüències complexes de pura dansa amb passatges narratius, aquesta coreografia de K.N.Dandayudapani titulada: Pillai prova les facultats de resistència i habilitats d' improvisació del ballarí.La heroïna pateix els turments de la separació i sospira per tornar amb el seu estimat Shiva. Amb el seu confident com testimoni, ella va al temple per fer les seves ofrenes i integrar-se a la processó. Després de deixar les garlandes davant dels déus se sent ansiosa per tornar amb el seu estimat i sent el nèctar de la Primavera s'escampa pel seu pit. Ella s' imagina la dansa de Shiva: "La Lluna i Ganga orna el seu pèl. Vishnu i Brahma marquen el ritme. Nandi està tocant el mridamgam. Narada toca el vina i canta. Els seus peus de lotus daurat colpegen el terra i després pugen. Aquest és el meu senyor, el Rei de Reis. Tornarà aviat a estar aprop meu?"

Padam "Alepayoude" (tamoul) raga Kannaa tal adi. Un jove pastor es queda sol després que hagi marxat la seva estimada Krishna. Escolta el so de la seva flauta, barrejat amb altres sorolls,el plor del vent, els cants dels ocells, els nens cridant, els cruixir de les fulles, el riu... Per a reunir-se amb Krishna, poc a poc anirà deixant de fer les seves tasques quotidianes - donar el menjar als nens, jugar amb ells, anar al pou, fer pols de sàndal, fer mantega....Dividida entre l' èxtasis i la desesperació, la jove compara els seus canvis d' estat d'anim amb les perdurables onades de l'oceà.

Thillanaraga Brinhavana saranga tala adi. Escrita pel famós compositor Balamurali Krishna, aquesta thillana es una dansa pura d'ofrena. Una brillant coreografia que comunica un gran sentiment intern de l'alegria. Una thillana es balla sempre al final d'un recital tradicional de bharata-nâtyam, i combina la complexitat rítmica, la tècnica virtuosa i la resistència física.

Mangalam: Benedicció i acomiadament. "Amb el varnam el ballarí es guanya l' accés a l'indret sagrat de la divinitat. Els moviments de la thillana enardeixen la massa. Finalment el ballarí col·loca al déu que ha estant venerant en el mes profund del seu cor". Balasaraswati.

L' ambaixada índia ha donat suport a Manochhaya en diverses ocasions, col·laborant econòmicament a les seves actuacions, que son d'una qualitat estètica i un nivel elevadíssim. Per una occidental és extremadament estrany ser mestra de l'estil clàssic de bharata-nâtyam amb tanta gràcia i talent. En reconeixement de les seves qualitats com artista, la seva devoció, talent i coneixements, continuem donant suport a la seva feina preservem així una de les formes més antigues de dansa de l' Índia, apropant-la al Món Occidental fent-la més entenedora.

París, maig del 2000.