|
VI. La Paraula
La comunicació, element essencial de les relacions
de l'home amb la divinitat, sovint assoleix zones inexplorades
i difícils d'explicar, formes absents dels nostres
esquemes racionals del món. El coneixement d'altres
cultures descobreix fenòmens que mentre per a
elles són perfectament normals, nosaltres les
remetem a la parapsicologia. La cosmologia sufí,
planteja per exemple formes de comunicació que,
superant l'àmbit de la paraula sonora, s'estableix
en el camí de la inspiració, en un fenomen
que vulgarment definiríem con telepatia, que
s'atribueix a persones reals, la paraula de les quals
té atributs transcendents com en el cas de l'esmentat
shaykh sufí Ibn' Arabî.
A aquell principi commovedor i pedagògic de
la paraula s'hi suma la seva força poètica,
el verbum, paraula potent, plena de sonoritat, però
a la vegada amb sentit propi i caràcter de credo
que potencia molts àmbits del fet religiós.
A través del cant del qawwali i d'altres formes
de poesia unida a la música que generen l'emoció
i l'entusiasme, a l'Índia i al Paquistà
es transmet l'antiga poesia sufí. En el món
del sufisme, Ibn 'Arabî, segons Henry Corbin,
nascut a Múrcia el 17 de ramadà de l'any
560 de l'Hègira, corresponent al 28 de juliol
del 1165, i estudiat a Sevilla, va establir que l'oració
assoleix la seva força i el seu poder en la mesura
en que coincideixen en un mateix acte l'oració
a Déu i l'Oració a l'Home. La paraula
divina per si mateixa no es potent, si no ho és
en la mesura en que s'encarna, en que es diu en un context
ritual, en que es fa so ple de simbolisme.
Més enllà de l'acte a vegades comunitari,
en l'expressió individual del prec, de la plegaria
silenciosa, l'home manifesta la seva comunicació
amb allò sobrenatural mitjançant el cant
i la música. Un llenguatge especialitzat que
en el capellà, en el celebrant,és la paraula,
musicada o no, però allunyada de la vulgaritat,
o sigui, sacralitzada. Aquesta paraula guarda els tributs
del "incante", a la sinagoga de l'oficiant
"delegat per l'assemblea" es nomenat "cantor",
o "chazzan".
Però a més hi ha formes de comunicació
amb la divinitat que arriben, a través de la
dansa i el so instrumental a l'èxtasi i al trànsit
o a formes d'expressió plenes de sensualitat
i llibertat que rememoren temps mítics. Amb els
temps i les regulacions relacionades amb allò
corporal i contaminat, la dansa que disposava d'alguna
tradició en el cristianisme, ha estat relegada
a l'atri de l'església. En canvi, cultures de
l'àmbit de l'hinduisme, disposen de déus
molt actius i amb cultes importants relacionats amb
la dansa. El deu Siva ( Rudra en els texts vèdics)
el temible i fascinant "senyor dels que ballen"
, està sovint situat a dalt de tot de l'univers
i una de les seves deu manifestacions es Krishna, al
qual i des de fa segles, es dediquen les danses sagrades
del temple de Manipur, plenes de llenguatge gestual.
I si al verbum se li reconeixen poders creadors i transcendents
i la música sol presentar aquests atributs com
paraula sagrada, l'home escollit, l'encarregat de la
paraula, el sacerdot, el txaman capaç de comunicar-se
amb la divinitat i assolir la seva manifestació
sacralitzada tingui resultats benefactors, propiciatoris
o destructors, en moltes cultures es diferencia de la
resta de la comunitat, sigui per algunes característiques
físiques (discapacitats o malformacions) i de
comportament que el fan més afí a la seva
funció d'intermediari, en unes projeccions que
a través de la tradició porden arribar
fins a la consideració santificadora del martiri.
Ser cec, per exemple es considerat un clar tret que
determina una vida dedicada a la religió, com
un signe que permet acostar-se a la divinitat i que
en aquests casos atorga determinats atributs a qui la
té;. A la tradició sufi, sembla ser el
tret més comú entre els maddahin egipcis
que canten històries relatives al Profeta, narracions
riques en metàfores constantment matisades amb
elements d'inspiració popular. Un element que
també és present en les zones de la cultura
europea del Mediterrani, en nombrosos rituals de curació
que es duien a terme per alliberar els pessigats per
la mítica taràntula de la seva malaltia
en zones d'Espanya com La Mancha i Extremadura, o en
regions d'Itàlia, fins i tot en temps recents,
s'han documentat melodies- la famosa tarantel·la-
que músics cecs de violí cridats per a
l'ocasió, tocaven perquè en ballar-les,
els afectats es poguessin guarir del mal.
Així, des de la plegaria,al cant ritual, la
narrativa exemplificant, el moviment corporal de la
devoció, el so dels instruments, expressat en
forma individual o col·lectiva, l'home estableix
la seva relació amb la divinitat, amb allò
sobrenatural, i arriba a aquestes expressions i formes
que a més, per les seves característiques
intrínseques, per la seva bellesa i elaboració,
poden ser caracteritzades com art, un concepte també
molt proper a allò sagrat.
Barcelona, Setmana Santa de 2001.
|
|
VI. La Palabra
La comunicación, elemento esencial en las relaciones
del hombre con la divinidad, asume formas muchas veces
ausentes en nuestros esquemas racionales del mundo,
zonas inexploradas y difíciles de explicar. El
conocimiento de otras culturas descubre fenómenos
que resultan perfectamente normales en ellas y que nosotros
remitimos a la parapsicología. La cosmología
sufí plantea por ejemplo formas de comunicación
que, transcendiendo el ámbito de la palabra sonora,
se establecen en el camino de la inspiración,
en ese fenómeno que vulgarmente llamaríamos
telepatía, y que se atribuye a personas reales
cuya palabra tiene atributos trascendentes, como el
caso del citado shaykh sufi Ibn 'Arabî.
A aquel principio conmovedor y pedagógico de
la Palabra se suma su fuerza poética, el Verbum,
palabra potente, cargada de sonoridad, pero a la vez
con sentido propio y carácter de credo que alienta
muchos ámbitos de lo religioso. En India y Pakistán,
a través del canto del qawwali y de otras formas
de poesía unida a la música que procuran
la emoción y el entusiasmo que transmite la antigua
poesía sufí. En el mundo del sufismo,
Ibn 'Arabî, según Henry Corbin nacido en
Murcia el 17 de ramadán del año 560 de
la Hégira, correspondiente al 28 de julio de
1165, y estudiante en Sevilla, establece que la oración
cobra su fuerza y su poder en la medida en que coinciden
en un mismo acto la oración de Dios y la oración
del hombre. La Palabra Divina de por sí no es
potente, sólo lo es en la medida en que se encarna,
en que se dice en un contexto ritual, en que se hace
sonido lleno de simbolismo.
Más allá del acto a veces comunitario
pero de expresión individual del ruego, de la
plegaria silenciosa, el hombre manifiesta su comunicación
con lo sobrenatural a través del canto y de la
música. Un lenguaje especializado que en el sacerdote,
en el oficiante, es la cantilena, la palabra, musicalizada
o no, pero alejada del decir cotidiano, sacralizada.
Esta palabra guarda los atributos del "incantare";
en la sinagoga el oficiante "delegado por la asamblea"
es llamado "cantor" o "chazzan".
Pero hay formas de comunicación con la divinidad
que llegan, a través de la danza y el sonido
instrumental, al éxtasis o al trance, o a formas
de expresión llenas de sensualidad y libertad
expresiva que rememoran tiempos míticos. Con
el tiempo y las regulaciones relacionadas con lo corporal
y contaminado, la danza que dispone de alguna tradición
en el cristianismo ha sido relegada al atrio de la iglesia.
Culturas del ámbito del hinduismo, en cambio,
disponen de deidades muy activas y de importantes cultos
relacionados con la danza. El dios Shìva (Rudra
en los textos védicos) el "terrible y fascinante"
Señor de los danzantes, suele estar situado en
la cúspide del universo, y una de sus diez manifestaciones
es Krishna, a quien se dedican las danzas sagradas del
templo de Manipur , cargadas de lenguaje gestual, en
una tradición que se transmite desde hace siglos.
Y si al Verbum se le reconocen poderes creadores y
trascendentes y la música suele disponer de esos
atributos como palabra sagrada, el hombre, el elegido
encargado de ella, el sacerdote, el chamán capaz
de comunicarse con la divinidad y lograr que su manifestación
sacralizada tenga resultados benefactores, propiciatorios
o destructores, se distingue en muchas culturas del
resto de la comunidad incluso por algunas características
físicas (discapacidades o malformaciones) y de
comportamiento que lo hacen más afín a
su función de intermediario; en proyecciones
que dentro de la tradición alcanzan la consideración
santificadora del martirio. La ceguera, por ejemplo,
se considera un rasgo afín a esa situación
diferencial importante que propicia una vida dedicada
a la religión, como un signo que permite acercarse
a la divinidad y que, en estos casos, confiere determinados
atributos a quien la detenta. En la tradición
sufí parece ser un rasgo eficaz entre los maddahin
egipcios que cantan historias relativas al Profeta,
narraciones ricas en metáforas y constantemente
matizadas con elementos de inspiración popular.
Elemento también presente en zonas de la cultura
europea del Mediterráneo, en numerosos rituales
de curación que se realizaban para sanar a aquellos
a los que la mítica tarántula havia inoculado
su mortal enfermedad en zonas de España como
La Mancha o Extremadura. En regiones de Italia. incluso
hasta tiempos muy recientes, se han documentado melodías
-la famosa tarantela- que los ciegos violinistas a los
que se llamaba en esos casos tocaban para que bailándolas,
los afectados se pudieran curar de su mal.
Así, a partir de la plegaria, el canto ritual,
la narrativa ejemplarizante, el movimiento corporal
de devoción, el sonido de instrumentos, expresado
de forma individual o colectiva, el hombre establece
su relación con la divinidad, con lo sobrenatural,
y alcanza con estas expresiones formas que por su belleza
y su elaboración, además de por sus características
intrínsecas, bien, pueden calificarse como arte,
un concepto también muy cercano a lo sagrado.
Barcelona, Semana Santa de 2001.
|
|
VI. The Word
Communication is an essential part of the relationship
between man and God, often taking on forms not contemplated
in rational explanations of the world and moving into
unexplored areas difficult to define. Knowledge of other
cultures brings to light elements which are completely
normal in the culture concerned but which we tend to
explain by parapsychology. Sufi cosmology includes forms
of communication which transcend the limits of the sung
or spoken word and move into the world of inspiration
an area we crudely term "telepathy" in the
work of artists whose words are charged with transcendental
meaning, such as the Sufi shaykh Ibn 'Arabé
To the moving, pedagogic beginning of the word must
be added its poetic force the verbum, a word of power
and sonority which possesses its own significance and
has the attributes of a creed inspiring many religious
areas. In India and Pakistan ancient Sufi poetry is
transmitted through the music of the qawwali and other
forms which inspire the emotions. The Sufi Ibn 'Arabí,
according to Henry Corbin "born in Murcia on 17
Ramadan in the year 560 after the Hegira, that is 28
July, 1165", was a student in Seville, and stated
that prayer obtains its power dependent on the degree
to which the prayer of God and the prayer of Man come
together in a single act. The divine word has no power
in itself: it only takes on power in so far as it is
recited and incarnated in the context of the ritual,
when its sound becomes charged with symbolism.
In addition to the act of silent prayer on occasions
a communal ceremony but always an act of individual
expression mankind communicates with the supernatural
through song and music, which in the case of the officiating
priest is the chant a specialised language which whether
set to music or not, constitutes a sanctified word,
set apart from the language of common use. The word
"chant" derives its meaning from the Latin
"incantare"; in the Jewish synagogue a "delegate
from the congregation" the "cantor" or
"chazzan" officiates at the service.
But there are forms of communication with the divinity
which through dance and the sound of instruments lead
to states of trance or ecstasy, and others which are
charged with sensuousness and expressive liberty which
hark back to mythical times. There is a tradition of
dance in Christianity, but successive regulations concerning
that which is considered to be of the flesh and therefore
impure have with time caused it to be banned from the
interior of the church. Hindu cultures, however, have
many important deities in whose worship dance plays
a significant part. The god Siva ("Rudra"
in Vedic texts) the "terrible, fascinating"
Lord of the dancers, is sometimes placed at the highest
point of the universe, and one of his ten "manifestations"
is Krishna, the dedicatee of the sacred dances of the
temple of Manipur dances which communicate through the
language of gesture, a tradition handed down over many
centuries.
And if it is recognised that the verbum has transcendental
creative powers, and that music as the sacred word can
possess those powers, the person responsible for this
word priest or chaman capable of communicating with
the divinity and causing its manifestations to have
beneficial, propitiatory or destructive results is in
many cultures set aside from the rest of the community,
on occasions being distinguished even by behavioural
or physical differences (disabilities or deformations)
which qualify him for his role of intermediary. An extension
of this tradition is the elevation of martyrs to the
status of saints. Blindness, for instance, is considered
to be a differentiating feature favouring a life dedicated
to religion, being a sign which implies the possession
of certain faculties by the person concerned and enables
him to establish a close relationship with the divinity.
In Sufi tradition blindness seems to be an effective
attribute in the Egyptian maddahin who sing stories
concerning the Prophet Mohammed stories rich in metaphors
and constantly varied with details inspired by popular
tradition. Something similar occurred in areas of the
Mediterranean of European culture: in the La Mancha
or Extremadura regions of Spain, many rituals used to
exist to prevent the lethal effects of the bite of the
mythical tarantula, and in certain parts of Italy until
relatively recent times, there are records of melodies
the well-known tarantellas played by blind violinists
contracted especially to accompany the dance of those
afflicted by the poison, who were thereby cured of its
ill-effects.
By the act of prayer, ritual song, moral story-telling,
devotional dance or the sound of instruments, collectively
or individually, Man establishes a relationship with
the divinity or with that which is supernatural, thus
creating forms of expression which on account of their
intrinsic features, their beauty and the creative process
involved, must be considered works of art, a concept
which is also very close to being sacred.
Easter, 2001
|
