|
V. Poder, harmonia i adaptació
A la dimensió d'allò religiós,
els símbols i els signes són elements
indispensables en el llenguatge que interactua entre
l'home i la divinitat, i més en la cultura occidental
cristiana, on el llenguatge deixa de comportar-se com
a fenomen purament sonor, o com fet d'art, per passar
a presentar altres significats. Fins i tot, els instruments
deixen d'emetre sons "musicals" per transformar-se
en un altre tipus de missatges, de missatges divins,
com la coneguda iconografia de les trompetes davant
dels forts murs. La capacitat destructora del seu so
il·lustra els poders de la música i, també,
la relació de la música amb el poder.
Així, el portentós so d'aquelles trompetes
que van ensorrar murs, ens acosta a un mur més
recent i també diabòlic, el de Berlín,
derruït sota l'advocació, aquesta vegada
del so dels més dolços instruments, que
simbolitzen l'harmonia. En temps immediatament anteriors
a la caiguda del famós mur, nombrosos polítics
de les dues bandes d'Alemanya i altres de la recent
Unió Europea, difonien a través de la
premsa les seves dots musicals i si Helmuth Schmidt
tocava el piano a la part occidental com a solista en
un concert de Mozart , a la banda oriental el cap de
govern feia el mateix amb la viola i gràcies
a aquests preludis, l'any europeu de la música
no va ser inaugurat per professionals de la matèria,
sinó per polítics d'alt nivell. Sortosament,
aquest procés de transformació no va generar
violència i a través d'aquests símbols
de concòrdia la societat alemanya va avançar
cap a la unificació.
En el pla simbòlic i també funcional,
les harmonies de la polifonia vocal i instrumental representen
la perfecció i mostren el seu poder capaç
de convertir al pagà i en definitiva, de promoure
el canvi cultural. Va ser així, com quan els
missioners que pregonaven l'evangeli entonaven els càntics
de la polifonia religiosa espanyola i europea, veien
amb astorament, com per la bellesa del so, es a dir
(la perfecció del mite fet música), els
indígenes de les llunyanes terres s'acostaven
a la nova fe. Canvis i substitucions culturals que en
molts casos van ser també sinònim de dominació
o d'adaptació, com va passar amb l'expansió
de l'Islam, on en la mateixa terra en que es va assentar
i desenvolupar la diàspora del judaisme, la terra
que es coneixeria com Estat Espanyol, va ser un espai
de convivència exemplar de vàries cultures
fins a l'any 1492.
El mite d'Orfeu, el personatge que catequitza, que
mitjançant la música de la seva lira encanta,
es va encarnar en la mentalitat missionera, i va inspirar
moltes aventures de la història. Però
a més de substitució, hi hagué
estratègies per connectar més fàcilment
amb l'entorn, i es freqüent de veure com en els
rituals, s'introdueixen melodies i ritmes d'acceptació
popular, cas de l'evangelització americana, fins
el punt que els naturals d'aquelles regions, en reconèixer
trets de la seva cultura en el cant religiós,
es van sumar, amb entusiasme, al cerimonial i a la nova
paraula de fe; l'adaptació i acceptació
de les modalitats vigents en l'òpera - amb la
deguda asèpsia de la forma- i la música
del temple. Expressions també transcendents com
les que es donen en l'àmbit del sufisme, en la
interpretació del qawwali, de l'Islam heterodox,
en el que freqüentment s'inclouen ritmes i danses
populars que connotin l'acte de devoció.
|
| |
|
| |
|
V. Poder, armonía y adaptación
En la dimensión de lo religioso, los símbolos
y los signos son elementos indispensables del lenguaje
que interactúa entre el hombre y la divinidad,
y más en la cultura occidental y cristiana, donde
el lenguaje musical deja de comportarse como un fenómeno
puramente sonoro, como un hecho de arte, para pasar
a presentar otros significados. Incluso los instrumentos
dejan de emitir sonidos "musicales" para transformarse
en otro tipo de mensajes, de mensajes divinos, como
la conocida iconografía de las trompetas bíblicas
ante los muros. La capacidad destructora de su sonido
ilustra los poderes de la música y, por qué
no, la relación de la música con el poder.
Así, el portentoso sonido de aquellas trompetas
que derrumbaron muros, nos aproxima a un muro más
reciente y también diabólico, el de Berlín,
derruido bajo la advocación, esta vez, del sonido
de instrumentos más dulces, que simbolizaban
la armonía. En tiempos inmediatamente anteriores
a la caída del famoso muro, numerosos políticos
de ambos lados de Alemania, y otros de la reciente Unión
Europea, difundían a través de la prensa
sus dotes musicales y, si Helmuth Schmidt tocaba el
piano en la parte occidental como solista en un concierto
de Mozart, en el lado oriental el jefe del gobierno
hacía otro tanto con su viola, y gracias a estos
preludios de convivencia el año europeo de la
música lo inauguraban no profesionales de la
materia, sino políticos de alto nivel. Felizmente
en este proceso de transformación no hubo violéncia
y a través de estos símbolos de la concordia
la sociedad alemana avanzó hacia la unificación.
En el plano simbólico y también funcional,
las armonías de la polifonía vocal e instrumental
representan la perfección y muestran su poder
capaz de convertir al pagano y en definitiva de promover
el cambio cultural. Así, cuando los misioneros
evangelizadores entonaban cánticos de la polifonía
religiosa española y europea, veían con
asombro cómo, ante la belleza del sonido (la
perfección del mito hecho música), los
indígenas de las lejanas tierras se aproximaban
a la nueva fe. Cambios y sustituciones culturales que
en muchos casos fueron también sinónimo
de dominación o de adaptación, como la
expansión del Islam en que en la misma tierra
en que se asentó y desarrolló la diaspora
del judaismo, la tierra que se conoceria como Estado
Español, fue un espacio de convivencia ejemplar
de varias culturas hasta el año 1492.
El mito de Orfeo, personaje que catequiza, que encanta
a través de la música de su lira, se encarnó
en la mentalidad misionera e inspiró muchas aventuras
de la historia. Pero, además de la sustitución,
hubo estrategias para conectar más fácilmente
con el entorno, y es frecuente ver cómo se introducen
en los rituales melodías y ritmos de aceptación
popular, caso de la evangelización americana,
de modo que los naturales de aquellas regiones reconocieran
rasgos de su cultura en el canto religioso y se sumasen
con mayor entusiasmo al ceremonial y a la nueva palabra
de fe; la adaptación y aceptación de las
modalidades vigentes en la ópera -con la debida
asepsia de la forma- y la música del templo.
Expresiones también trascendentales como las
que se dan en el ámbito del sufismo con la interpretación
del qawwali, del Islam heterodoxo, en que se incluyen
con frecuencia ritmos y danzas populares que confieran
visos de devoción al acto.
|
|
IV.
Power, Harmony and Adaptation
Symbols and signs are indispensible features of the language
of communication between Man and God, and in Western Christian
culture, musical language continues to transcend the state
of simple sound or artistic expression and takes on much
greater significance. Even musical instruments cease to
produce "musical" sounds and begin to transmit
messages of divine significance, such as the well-known
symbol of the Biblical trumpets used to fell massive city
walls. The destruction brought about by the sound of the
instruments demonstrates both the powers inherent in music
and the relationship that exists between music and power.
In this way the mighty sound of the trumpets which brought
down those walls of the past have a parallel in the diabolical
wall of our own age, that of Berlin, which fell to sweeter
instruments symbolic of harmony. Just before the fall
of the Berlin Wall, reports appeared in the press describing
the musical talents of several politicians from both Germanies
and the recently formed European Union. Helmut He corregit
el "Helmuth" de l'original. Schmidt played a
Mozart piano concerto on the Western side of the wall,
while the East German leader performed on the viola in
the Communist zone. At the same time as these preludes
to peaceful co-existence, the European Year of Music was
inaugurated not by professional musicians, but by high-ranking
politicians. The transition period passed without violence
and in company with these symbols of concord, German society
moved towards unity.
On both symbolic and functional planes the harmonies
of vocal and instrumental polyphony represent a high
degree of perfection, having the power to convert the
non-believer and institute cultural change. When missionaries
performed Spanish or other European religious polyphony,
they were astonished to observe how the beauty of the
sound (the perfection of myth made into music) had the
effect of converting the natives of remote lands to
the new faith. Cultural changes were often synonymous
with domination or adaptation, such as the expansion
of Islam or the Diaspora of the Jews, both of which
took place in Spain, a country which until 1492 had
enjoyed an exemplary record of peaceful co-existence
between differing cultures.
The myth of Orpheus, the music of whose lyre endowed
him with powers of enchantment and conversion, was repeated
in the acts of the missionaries and has inspired many
adventures in the course of history. But in addition
to simple substitution, the missions adopted strategies
to make their belief relate to the pre-existing culture,
and popular melodies and rhythms were often incorporated
into religious services. A case in point is the evangelisation
of South America, where native peoples recognised elements
of their own culture in the music of the new religion,
thereby coming to participate more fully in the ceremonies
and message of the new faith. Other examples are the
incorporation of operatic musical style duly tempered
into the music of the church and the Sufi qawwali, a
heterodox Islamic tradition, which often includes popular
dance rhythms in music composed for devotional purposes.
|
| |
|
|
