|
IV. El mite de la música
sagrada
Quins son els elements que fan que una música
sigui sagrada o no ? Objectivament existeixen i és
possible diferenciar-los en termes generals? Des d'una
perspectiva que no concerneixi directament l'àmbit
de la fe, el sagrat i el seu contrari per si mateix
no existeixen sinó que es tracten d'uns atributs
conferits pel grup social, assumit per la comunitat.
Les societats i els seus déus defineixen el que
és la música sagrada i a través
d'ella l'home estableix la comunicació, el diàleg
amb la divinitat. A la narrativa mitològica dels
pobles indígenes trobem històries que
expliquen com un home és "escollit per la
divinitat", i després d'una beguda i una
dansa rituals fets al voltant d'un arbre generalment
important per a l'alimentació de la comunitat,
i en ple "èxtasi", en diàleg
amb els esperits en forma d'ocell que el van visitar
va aprendre les cançons trameses a través
d'ells per la divinitat i com el seu coneixement va
ser d'utilitat fonamental per a curar malalts i orientar
els rituals propiciatoris per a les bones collites i
la fertilitat del bestiar. Així, gràcies
a aquest ritual, que va ser adquirit i reconegut per
algunes cultures indígenes americanes, des d'aquell
moment el cant sagrat es transmet entre els txamans
i els sacerdots encarregats de la custòdia d'aquesta
tradició i del seu ús.
Tot i les diferències aparents, el mite de la
"música sagrada" de que disposem a
la tradició cristiana no està massa allunyat
del que hem explicat. A les antigues imatges medievals
no hi ha cap arbre que ho representi, però sí
que en una estructura vertical veiem a un "escollit
per la divinitat"- el Papa Gregori VII- en situació
d' "inspiració", rebent un cant sagrat
que des de dalt li transmet un colom que representa
l'Esperit Sant. Per la seva banda, ell, des de la cadira
de Papa, ho explica a un escriba perquè la nova
tingui difusió entre els homes del seu temps
i de la posteritat. A l'Occident Europeu, el llenguatge
sagrat per excel·lència i fins i tot per
definició de l'església Catòlica,
codificat, és el gregorià, que tot i la
unificació històricament presenta afinitats
a diferents litúrgies. Una part de la seva bellesa
està centrada en la perfecció i la simplicitat
del seu llenguatge, que fa que tot i la deshumanització
en l'expressió, mantingui la capacitat de commoure.
El significat que li es pertinent és la paraula
única de la comunitat davant de Déu i
han estat constants les amonestacions dels concilis
sobre els excessos dels cantants en el temple i la seva
intenció de sobresortir del conjunt demostrant
les seves habilitats individuals en el cant. Amb tot,
es donen pocs casos d'un control tan estricte i de contradiccions
tan fortes amb l'expressió musical a l'església
romana; en altres litúrgies del cristianisme
com en l'església d'Orient, Bizantina, que no
va acceptar la unificació romana, la música
és, en canvi, un aspecte essencial del culte,
i dedica una atenció primordial a la pràctica,
que en alguns casos, llinda amb la projecció
artística. Tot i que els seus estils de cant
conserven signes de gran antiguitat, una determinada
dinàmica d'actualització, ha anat incorporant-hi
elements, fins i tot els instruments característics,
de cultures de l'àmbit islàmic en que
es desenvolupen, la qual cosa està absolutament
prohibida a l'església catòlica.
|
| |
IV.
El mito de la música sagrada
¿Cuáles son los elementos que hacen que
una música sea o no sagrada? ¿Existen objetivamente
y es posible diferenciarlos en términos generales?
Desde una perspectiva que no concierna directamente al
ámbito de la fe, no existe lo sagrado -o su contrario-
per se, sino que se trata de un atributo conferido por
el grupo social, asumido por la comunidad. Las sociedades
y sus dioses definen qué es la música sagrada,
y a través de ella el hombre establece la comunicación,
el diálogo con la divinidad. En la narrativa mitológica
de los pueblos indígenas es posible encontrar relatos
que cuentan cómo un hombre, "elegido por la
divinidad", y después de una bebida y una
danza rituales en la cercanía de un árbol
generalmente importante para la alimentación de
la comunidad, en pleno "éxtasis" aprendió,
en diálogo con los espíritus en forma de
pájaro que le visitaron, los cantos transmitidos
a través de aquellos por la divinidad, y cómo
su conocimiento fue de utilidad fundamental para curar
enfermos y orientar los rituales propiciatorios para las
buenas cosechas y la fertilidad del ganado. Así,
este ritual, adquirido y reconocido por algunas culturas
indígenas americanas, por ejemplo, el canto sagrado,
se transmite desde entonces entre los chamanes o sacerdotes
encargados de la custodia de esta tradición y de
su uso.
Pese a las aparentes diferencias, el "mito de
la música sagrada" de que disponemos en
la tradición cristiana no dista mucho del referido.
No hay árbol en las antiguas imágenes
medievales que lo representan, pero sí vemos
en una estructura vertical a un "elegido por la
divinidad" -el Papa Gregorio VII- en situación
de "inspiración", recibiendo el canto
sagrado que le transmite desde lo alto una paloma en
representación del Espíritu Santo. Él,
a su vez, desde su silla papal, se lo dicta a un escriba
para que se difunda entre los hombres de su tiempo y
de la posteridad. En el Occidente europeo el lenguaje
sagrado por excelencia y hasta por definición
de la iglesia Católica, codificado, es el gregoriano,
que a pesar de la unificación presenta históricamente
particularidades afines a distintas liturgias. Una parte
de su belleza está centrada en la perfección
y la simplicidad de su lenguaje, que pese a la deshumanización
de la expresión, mantiene su capacidad de conmover.
La univocidad que le es pertinente es la palabra única
de la comunidad frente a Dios, y han sido constantes
las amonestaciones de los concilios sobre los excesos
de los cantantes en el templo y su intención
de sobresalir del conjunto demostrando sus habilidades
individuales en el canto. Pero hay pocos casos de un
control tan estricto y de contradicciones tan fuertes
con la expresión musical como en la iglesia romana;
en otras liturgias del cristianismo como en la iglesia
de Oriente, Bizantina, que no aceptó la unificación
romana, la música es en cambio un aspecto esencial
del culto, y dedica atención primordial a la
práctica que en ocasiones linda con la proyección
artística. Sus estilos de canto denotan rasgos
de gran antigüedad, aunque en una dinámica
de actualización han ido incorporando elementos,
e incluso instrumentos característicos, de culturas
del ámbito islámico en que se desarrollaron,
algo absolutamente prohibido en la iglesia católica.
|
|
IV.
The Myth of Sacred Music
What makes music sacred or secular? Are there really objective
differences and if so, can these differences be described
in ordinary terms? If we consider the question from outside
the realm of religious faith, the concepts of sacred and
secular have no existence per se Ä they are definitions
created by society accepted in the community. Societies
and their gods establish the definition of sacred music,
and through this music Man establishes communication and
dialogue with the deity. In the mythology of indigenous
peoples, there are instances of a man "chosen by
the divinity", who after a drink and ritual dance
at a tree which is usually of importance for the sustenance
of the community, enters into a state of "ecstasy"
and is taught by spirits in the form of birds the music
that the god wishes to communicate to mankind. Knowledge
of this music later proves of great use in curing the
sick and in establishing the rituals which ensure good
harvests and fertility of livestock. By means of such
rituals, certain South American indigenous cultures acquired
a tradition of sacred song which continues to be handed
down by chamanes or priests whose specific responsibility
is the preservation of this music.
Despite all the apparent differences, the Christian
"myth of sacred music" is not so very different
from the kind of tradition described above. There is
no tree as such in medieval illustrations, but we do
find a vertical structure with a man "chosen by
the divinity" Pope Gregory VII receiving the inspiration
of the holy chant communicated from on high by the dove
of the Holy Spirit. Seated on the Papal Throne, Gregory
dictates the music to a scribe so that it may remain
with mankind for the rest of posterity. In Western Europe
the sacred code or language par excellence of the Catholic
Church is almost by definition Gregorian Chant, which
in spite of its official unification historically displays
features characteristic of several different forms of
service. The beauty of Gregorian Chant is partly due
to the perfection and simplicity of its language, in
the dehumanisation of the expressive nature of the music
while maintaining its emotional power. The single voice
of the chant is the single word the community expresses
to God, and Vatican Councils have often rebuked the
practice of certain singers who have tried to display
their individual talents by standing out from the rest
of the church choir. But there are few cases of such
strict rules and at the same time such strong contradictions
as exist in the musical expression of the Roman Church.
In other Christian liturgies such as the Byzantine Church
in the East, which rejected Roman unification, music
is an essential part of the service, with especial emphasis
afforded to performance technique, which on occasions
comes close to artistic display. The styles of performance
display features which date from many centuries in the
past, although ongoing change over the years has incorporated
characteristics from the Islamic cultures which co-exist
in the same regions, even including Islamic musical
instruments, something strictly forbidden in the Catholic
faith.
|
| |
|
|
