INTRODUCCIÓ:


Jorge de Persia
Musicòleg
 

 

 I. Espais i Temps
II. Actualitat i identitat
III El sagrat i el profà
IV. El mite de la música sagrada
V. Poder, harmonia i adaptació
VI. La Paraula 		I. Espacios y tiempos
II. Actualidad e identidad
III. Lo sagrado y lo profano
IV. El mito de la música sagrada
V. Poder, harmonía y adaptación
VI. La Palabra		 I. Space and Time
II. Modernity and Identity
III. Sacred and Secular
IV. The Myth of Sacred Music
V. Power, Harmony and Adaptation
VI. The Word 		 
 

III El sagrat i el profà

Si apostem per atorgar categories amb poca entitat crítica, es pot considerar "allò sagrat" i "allò profà" com oposats i incompatibles, però en la realitat cultural i social, no hi ha res més allunyat d'això. L'un no es res sense l'altre, és més, una gran part del sagrat com element transgressor i integrador actua constantment en l'àmbit d'allò profà i viceversa. En aquest sentit, quin component sagrat i sacralitzat hi ha en els himnes, en els himnes nacionals, fins i tot interpretats i "viscuts" en espais tan "profans" com un camp de futbol. En el mateix sentit, quina capacitat tenen les músiques militars, fins i tot en celebracions tant allunyades de la guerra com són les desfilades commemoratives, vertaderes danses propiciatòries que, avui en dia desacralitzades i enteses com a mer acompanyament d'una dansa uniforme, amb els seus sons que rememoren, en última instància, el mite de l'heroi original, sacralitzen l'espai, i avancen per fer fugir a l'altre. En el mateix context, les processons de la tradició occidental purifiquen l'espai i allunyen els dimonis de l'entorn urbà del temple, així com les campanes, en la seva adscripció funcional marquen les hores, criden a les celebracions eclesiàstiques, i regulen els aspectes de la vida comunitària. Els tambors compleixen també amb aquesta comesa purificadora, els espais es sacralitzen a través dels sons, protegint festius balladors en homenatge a la divinitat, tal i com podem veure en nombroses cultures, o en els poders atribuïts a les percussions del temple de Kerala, a l'Índia, amb les seves particularitats rítmiques que els ha elevat a la categoria d'espectacle.

Es així, com allò musical sol exercir de llaç d'unió entre el que és profà i el que és sagrat, entre el que és natural i el sobrenatural, espais, temps i categories que s'autoalimenten en un circuit configurat pels mites i creences essencials de cada societat que són les que defineixen el que és sagrat i el que no ho és. Ja hem dit però, que cap d'aquestes categories existeix sense l'altre, ja que d'alguna manera és la que li confereix la pròpia identitat. Tot i que, entre nosaltres, allò sagrat i allò profà sembla estar ben diferenciat i establert- el temple és l'espai sacralitzat per excel·lència, i en l'àmbit temporal s'estableixen dies i festivitats especialment lligades a allò religiós- tots dos camps s'interrelacionen en allò quotidià.
 

 

III. Lo sagrado y lo profano

En una categorización con escasa entidad crítica se puede considerar 'lo sagrado' y 'lo profano' como opuestos e incompatibles, pero en la realidad cultural y social nada hay más alejado. Lo uno no es nada sin lo otro, y es más, buena parte de lo de lo sagrado actúa constantemente en el ámbito de lo profano, y viceversa, como elemento transgresor e integrador. En este sentido, ¿acaso no hay un componente sagrado y sacralizador en los himnos, en los himnos nacionales, cuando son interpretados y 'vividos' en lugares tan 'profanos' como un campo de fútbol?. Asímismo, qué capacidad tienen las músicas militares, incluso en esas festividades felizmente tan alejadas de la guerra como son los desfiles conmemorativos, verdaderas danzas propiciatorias que, actualmente desacralizadas y entendidas como mero acompañamiento de una marcha uniforme, que con sus sonidos rememoran en última instancia el mito del héroe original, sacralizan el espacio, avanzan para ahuyentar lo otro. De la misma manera las procesiones de la tradición occidental purifican el espacio, alejan a los demonios del entorno urbano del templo, al igual que las campanas, que además, en su adscripción funcional, señalan las horas, llaman a las celebraciones eclesiásticas y regulan aspectos de la vida comunitaria. Los tambores cumplen también con este cometido purificador, los espacios se sacralizan a través de sus sonidos, protegiendo a festivos danzantes en homenaje a la divinidad como vemos en numerosas culturas, o en los poderes atribuidos a las percusiones del templo de Kerala, en la India, con sus particularidades rítmicas que les han elevado ya al rango de espectáculo.

Así, lo musical suele ejercer de lazo de unión entre lo profano y lo sagrado, entre lo natural y lo sobrenatural; espacios, tiempos y categorías que se autoalimentan en un circuito configurado por los mitos y creencias esenciales de cada sociedad y que definen qué es lo sagrado y qué no lo es. Pero, como hemos dicho, en definitiva ninguna de esas categorías existe sin la otra que, en cierto modo, le confiere su identidad. Aunque lo sagrado y lo profano parece estar entre nosotros bien diferenciado y establecido -el templo es el espacio sacralizado por excelencia, y en el ámbito del tiempo se establecen días y festividades especialmente connotadas de lo religioso- ambos campos se interrelacionan en lo cotidiano.

   III. Sacred and Secular

A superficial definition of "sacred" as against "secular" may well consider these terms as being in opposition and incompatible with each other, but in cultural and social reality nothing could be further from the truth. One cannot exist without the other, and much of what is sacred interacts constantly with the secular world and vice versa, blurring distinctions and tending towards a single whole. How much sacred, sanctifying content is to be found in songs such as national anthems, even when heard in such a secular setting as a football stadium? How much sacred character is there in military music, even when performed during festivities such as commemorative processions which fortunately have little to do with the activities of war processions which are veritable propitiatory dances now secularised and heard only as an accompaniment to a simple march? The music recalls the myth of the original hero, sanctifying space, advancing to put the enemy to flight. In Western tradition, processions serve to purify space in much the same way, casting devils out of the temple area in a similar manner to the peal of bells, which also serve to strike the hours, call the faithful to prayer and regulate other aspects of the life of the community. Many cultures make use of drums for this purifying function: space is sanctified by their sound, which affords protectiion for the festive dancers paying tribute to the gods. Hence the powers of the drums of the Indian temples of Kerala, whose unique rhythmic music is now often performed in concert.

In these ways music becomes a bond of union between secular and sacred, between what is natural and that which is supernatural. Space, time and kind become interdependent in a circuit formed by the essential myths and beliefs that each society possesses in order to distinguish between sacred and secular. But, as we have stated, neither of these categories exists without the other, and the identity of each is to some degree dependent on the other. While on the surface the distinction between sacred and secular seems to be clearly established in our society, with the temple as the sacred setting par excellence and feast days and festivities having clear connections with religion, in reality both sacred and secular interact in daily life.