Ha participat com a solista en els cicles "L'orgue de la Catedral de Barcelona"; "Festival de l'orgue de Santa Maria de Maó", a Menorca; "L'orgue Blancafort dels Caputxins de Sarrià" i a diferents esglésies com la de Sitges, Vilafranca del Penedès i Santa Maria del Mar, entre altres.

Col·labora amb diverses formacions instrumentals ivocals i és professor d'orgue a l'escola de música «Pau Casals», del Vendrell.

L'encarnació sonora dels misteris cristians Oriol Pérez i Treviño, musicòleg i professor de l'escola Eina

Tot i l'oposició inicial de la primitiva església cristiana vers l'orgue- una oposició deguda, en bona part, a la procedència pagana de l'instrument i que trobem documentada en diferents escrits de sant Agustí i sant Ambrosi-, amb el pas dels segles va anar-se incorporant a les celebracions litúrgiques i, així, sant Isidor de Sevilla al segle VI d.C ens testimonia la presència habitual de l'anomenat rei dels instruments a l'interior de l'església.

Establint-se una estreta relació entre l'ús de l'instrument amb el desenvolupament de la litúrgia, aquesta presència va voler-se situar des del principi més enllà de les funcions de simple acompanyament del ritual litúrgic, i intentar provocar una profunda experiència (Erfahrung) a la consciència del devot i/o creient. Aquesta experiència, a la vegada, era la que havia de conduir a la font de revelació dels secrets i misteris de totes aquelles realitats que, essent part essencial de la creença cristiana, no podien comprendre's amb tota la força i veritat si no era a través d'una experiència personal i íntima anàloga a la que es volia provocar amb l'audició de determinades obres musicals i, en especial, lesescrites per a orgue.

És evident que la distància que separa el testimoni de sant Isidor de les diferents escoles musicals i d'orgue aparegudes a Europa a partir del segle XV i fins al nostres dies és molt gran, però sempre el denominador comú entre totes elles és la troballa d'una via per viure, íntimament, alguns dels misteris fonamentals de la teologia cristiana que concretarem, en aquestes línies, amb dos dels versets més coneguts de l'Evangeli Segons sant Joan: <En el principi era el Verb> (Joan 1:1) i <Jo i el Pare som u> (Joan 10:30). No és, en absolut, gratuïta l'elecció d'aquests dos versets. Precisament sant Joan i el seu Evangeli van ser les fonts escollides per Johannes Brahms per explicar, al metafísic nordamericà Arthur M.Abell, els misteris que rodejaven el procés de composició i de la relació d'aquest procés amb la divinitat. En aquest sentit els dos concerts en els que l'orgue serà present en aquest Festival de Müsiques Religioses del Món de Girona, la naturalesa d'ambdúes intervencions musicoreligioses pot explicar-se a través dels dos versicles esmentats.

En el principi era el Verb... Segons les ciències musicals és molt possible que l'origen de la música acompanyada de baix continu sigui més antic en el gènere profà que no en el gènere religiós, però la publicació el 1602 dels Cento concerti ecclesiastici...con il basso continuo de Lodovico Viadana és la que va popularitzar el terme "baix continu". Tot i trobar-nos en l'escriptura musical de Viadana amb una escriptura del basso totalment independent i que el diferencia de l'estètica del basso seguente dels Banchieri i Striggio, no va ser fins els compositors posteriors que aquest nou tipus d'acompanyament va denotar un aprofundiment en les necessitats expressives i semàntiques del text que, cal tenir-ho en compte, estava propugnant l'anomenat stile recitativo. Així fou com ràpidament compositors com Claudio Monteverdi i, en anys posteriors, Angelo Rossi i Maurizio Cazzati (i per extensió fins els compositors del darrer barroc) van apostar per la composició d'obres litúrgiques amb un estil paral.lel a l'impulsat des del gènere operístic.

Si l'òpera, nascuda sota els auspicis de la Camerata de Bardi en assabentar-se que les antigues obres teatrals gregues eren cantades i no declamades, havia apostat per l'esmentat stile recitativo o rappresentativo com a proposta d'imitació del teatre clàssic grec, aquest mateix estil va considerar-se com una forma d'acostament al Verb del que ens parla sant Joan a l'inici de l'Evangeli.

Tot i que la complexitat del tema defuig l'espai d'aquest article, no podem obviar com la naturalesa essencial del Verb primogènit, en diferents cosmogonies i tradicions religioses i filosòfiques, s'ha llegit com un corpus perfectament harmònic entre la veu (paraula) i el so (música). La tràgica escissió entre les dues realitats- una ruptura que ens portaria al problemàtic i mitificat tema del pecat original- és el que ha provocat, en la majoria de civilitzacions i cultures del món , que la música encalci la (no afirmem sempre que la poesia cerca la seva musicalitat?) i la veu per part de la música (¿no era Brahms qui deia que el violoncel era l'instrument que més s'acostava a la veu humana o Marin Marais ho deia de la viola de gamba? ). Sigui com sigui, els intents de conciliar música i text han estat una de les constants en la història de la música. En el cas, però, de les composicions litúrgiques amb baix continu, la seva proposta ja no sembla només l'intent de conciliació sinó un intent de fer viure a l'oient la veritat i la bellesa d'uns texts que, amb l'estètica de l'stilo rappresentativo, semblen voler-nos apropar a la naturalesa del principi de totes les coses i que es manifesta en el el Verb. Un Verb, òbviament, que ensambla harmònicament veu i música.

Jo i el pare som un Si l'estètica del baix continu en la música religiosa, com hem dit, sembla voler recrear el Verb, principi de la totalitat que s'afirma en una sola unitat, la música per a orgue sol sembla voler <<unir l'ànima humana del creient amb la Força central totpoderosa, de la qual prové el principi de la vida i a la qual tots nosaltres devem la nostra existència>>. Tot i que aquestes serioses paraules són de Richard Wagner i escapen un xic del context de la música per a orgue, un organista absolut i complet com Johann Sebastian Bach afirmara el seu convenciment que l'<<orgue és el fonament més segur de la música ja que té per causa i fi últims l'honor de Déu i la recreació de l'esperit>>. Honor de Déu? Recreació de l'esperit? Són aquestes només expressions retòriques o, en veritat, obeeixen a la convicció que la música com a manifestació sonora, provinent de la vibració de la matèria, pot activar la Força vibratòria universal que, en opinió de Wagner, és la que uneix l'ànima humana amb la Força central totpoderosa o sia, sota el prisma del cristianisme, amb Déu?

Sentir-se absolutament fusionat en l'interior d'una arquitectura musical, construïda a partir del teixit sonor de l'instrument de l'orgue, pot ésser una via per sentir-se més proper a Déu. Només d'aquesta manera pot comprendre's la constant presència de l'instrument a l'interior dels temples cristians. L'orgue, consegüentment, ja no és només una presència física sinó que és el medi sonor que proporcionarà al fidel a la oportunitat de mantenir un peculiar tracte amb Déu i adonar-se que com el jo més profund d'un mateix forma part d'un Tot.

Més enllà de la diferències estilístiques i estètiques que podrem apreciar en les diferents obres per a orgue en el transcurs del festival (des de la magistralitat bachiana fins al profund misticisme d'Olivier Messiaen, passant per una interessant mostra de l'escola catalana divuitesca amb exemples de Baguer, Gallés i Casanoves), totes elles semblen voler corroborar el misteri expressat per sant Joan: poder reconèixer, a través d'una vivença meravellosa i venerable, que tots nosaltres som u amb el Creador.