Scola Gregoriana Brugensis Fou fundada l'any 1970 per Roger
Deruwe, organista de la catedral de Bruges, amb la intenció
de reunir alguns cantants per a les misses solemnes a la catedral.
Poc temps més tard, va obrir una escola dedicada intensament
a l'estudi del cant gregorià. L'any 1974 es va fer
la primera sortida d'estudis a Solesmes i també el
primer concert fora del recinte de la catedral.
La Scola va participar per primera vegada, l'any 1979, al
Festival de Flandes i, a partir de llavors, va ser invitada
a cada edició. També ha participat a molts altres
festivals com els de Mosan, Bregens, Bourgogne, Avignon, París,
Salzburg, Madrid, Sant Sebastià, Santander, Palma de
Mallorca i Conca i ha fet gires per Holanda, Anglaterra i
Suïssa.
La Scola col·labora normalment en els serveis religiosos
de la ràdio i la televisió retransmesos per
la BRT, RTB, France Musique, RTVE i la televisió del
País Basc. Ha fet també quatre enregistraments
discogràfics.
El seu estil està inspirat en el treball de recerca
i en la pràctica dels monjos de Solesmes. Un dels objectius
de la Scola es contribuir al descobriment i l'apreciació
de la música gregoriana com a tresor artístic
de l'església i base de la cultura musical d'Europa
occidental. La Scola no considera el gregorià com un
art petrificat pel pas del temps si no que, al contrari, interpreta
cada un dels cants medievals com a peces vives i s'esforça
per guardar aquesta gran riquesa cultural en el seu entorn
original: els serveis religiosos i les eucaristies.
Roger Deruwe Va fer els estudis musicals al Conservatori
de Bruges i Gant on va obtenir els primers premis en harmonia,
contrapunt, fuga, història de la música i premi
especial d'orgue. Va ésser l'organista de l'església
de Sant Jaume, de la basílica de la Santa Sang i el
titular de la catedral de Bruges.
Durant 30 anys va dirigir el grup a capella Brugeois Veremanskoor
amb qui va celebrar les grans festes litúrgiques a
la catedral a més de concerts per tot Europa i Sudàfrica.
L'any 1970, la seva inquietud per la conservació i
revaloració del cant gregorià el va dur a crear
la Scola Gregoriana i posar-la al servei de les grans misses
setmanals de la catedral de Bruges.
Com organista ha donat recitals a França, Alemanya
i Àustria.
 |
|
El cant
gregorià i la litúrgia cristiana llatina
Joaquim Garrigosa,
Musicòleg i director del Conservatori de Vila-seca. |
El cant gregorià constitueix una de les més grans
aportacions de la cultura d'Occident al patrimoni musical de
la humanitat. No obstant això, l'estètica del
cant gregorià no es pot explicar a partir dels paràmetres
habituals a què es fa referència en parlar de
la música, atesa l'estreta relació entre el cant
gregorià i la litúrgia cristiana llatina. De fet,
els autors de cant gregorià van crear unes melodies que
tenen com a principal objectiu esdevenir vehicle d'uns textos
religiosos i, per tant, d'una expressivitat molt concreta. És
per aquesta raó que el cant gregorià, vist des
de la perspectiva actual, uneix a la seva característica
austeritat una expressivitat única que ve definida pel
text al qual dóna suport i per la prosòdia que
aquest concedeix al discurs rítmic.
S'ha parlat abastament del ritme lliure del cant gregorià,
quan en realitat més aviat hauria calgut fer referència
a un cursus del text que trava la melodia amb la finalitat de
fer-ne sentir la cadència poètica. Precisament
aquí rau un dels secrets més importants de la
seva interpretació: la subtilesa dels neumes, els allargaments
i la cadència dels melismes que només poden ser
interpretats a la llum de la comprensió del text. I no
sols això, sinó també l'expressivitat que
en cada moment cal donar al cant està en estreta relació
amb el sentit atorgat a cada mot, a cada frase i a cada cesura
d'un text.
L'aparent monotonia d'aquest gènere musical només
es trenca pel contrast que li dóna l'alternança
en confrontar el cor amb la schola a les antífones
i els versets de les diferents peces. De manera semblant,
el contrast és important quan són d'obres amb
un tractament marcadament textual o més melòdic.
La continuïtat sil·làbica dels himnes es
veu modificada en els cants responsorials quan els neumes
donen més relleu a la melodia. Però és
en els cants melismàtics on l'expressivitat musical
pot arribar a extrems insospitats, sobretot en els cants de
la litúrgia de Nadal i de Pasqua. És aleshores
que el compositor, en l'expressió de la lloança
i la joia, farà sentir tota la transcendència
del missatge cristià.
A Catalunya la litúrgia romana -i el cant gregorià-
anaren substituint la litúrgia hispànica durant
el segle IX, com ho demostren les restes de còdexs
conservats. La recuperació de la Narbonesa a partir
de mitjan segle VIII i del nord de la Tarraconense a finals
del mateix segle, i el problema de l'adopcionisme del bisbe
Fèlix d'Urgell, van permetre la reorganització
eclesiàstica segons aquesta litúrgia, en allò
més essencial, és a dir, la celebració
eucarística i la pregària de les hores. Amb
tot, però, les pervivències d'alguns elements
hispànics en la litúrgia no són menyspreables
ja que el canvi litúrgic obligà a mantenir el
ritual hispànic, conservat a la Narbonesa, més
complet i organitzat que el romà pel que fa a d'altres
sagraments i cerimònies. Encara que al sud dels Pirineus
el procés de canvi de litúrgia degué
ser més lent, són molts els indicis que ens
permeten suposar que aquest s'anà produint sense pausa
durant tot el segle IX. Entre finals del X i inicis de l'XI
assistim a la consolidació religiosa i cultural de
l'església catalana. Malgrat alguns episodis puntuals
(devastació d'Al-Mansur, mort d'alguns eclesiàstics
en la posterior expedició a Còrdova,...) una
nova generació va dur gran esplendor a l'església
catalana. La figura cabdal d'Oliba (vers 971-1046) hi destacà
per la seva activitat de renovació religiosa i cultural.
A partir del darrer terç del segle XI la reforma cluniacenca
entrà a Catalunya de la mà dels legats papals
per prendre mesures contra la simonia que, com a la resta
d'Europa, havia minat la jerarquia eclesiàstica catalana.
Tant les abadies com les catedrals van anar entrant de ple
en el nou esperit reformador proclama t des de Roma. Cal destacar
que, al llarg d'aquest procés històric, Catalunya
esdevingué un notable focus d'irradiació cultural
i la importància d'escriptoris com Girona, Vic, Ripoll,
La Seu d'Urgell, Barcelona i Sant Cugat varen fer possible
la provisió de llibres litúrgics tant necessaris
en aquells anys. És, doncs, durant aquest període
de tres segles quan trobem justament el més gran nombre
de manuscrits litúrgico-musicals. L'escriptura musical
utilitzada hi va ser l'anomenada notació catalana,
d'origen poc conegut, però de probablement nascuda
a l'entorn narbonès. A partir de mitjan segle XII,
l'increment de repertori i la incapacitat de precisar les
variacions d'altura melòdica van fer-li perdre terreny
davant les possibilitats que oferia la notació aquitana,
molt més precisa quant a la diastematia (o sigui, la
col·locació dels neumes a diferents altures
i amb el referent del pautat), la qual cosa va facilitar una
millor interpretació de les melodies.
El programa de la Scola Gregoriana Brugensis fa un recorregut
litúrgico-musical en el que, partint de peces referents
al misteri de la Trinitat, presenta cants oferts en honor
al Pare, el Fill i l'Esperit Sant. S'hi alternen les peces
de caràcter sil·làbic (himnes i seqüències),
amb altres de neumàtiques (introïts i cants antifonals)
i les de caràcter melismàtic com els al·leluies.
El cant gregorià és, òbviament, un referent
en molts sentits i cal destacar que la seva recuperació
en concert ens acosta a les fonts de la creació musical
de la cultura occidental.
|
